Segons que aquestes variacions individuals afectin caràcters que poden variar d’una manera contínua entre dues situacions extremes (alçària, longitud o amplària d’un determinat òrgan, longevitat, etc) o caràcters amb variació discontínua (nombre de cries, color dels ulls, nombre d’apèndixs, nombre de llavors per fruit, etc) hom parla de variabilitat contínua o de variabilitat discontínua, respectivament. L’estudi quantitatiu de la variabilitat contínua exigeix d’agrupar els individus estudiats en classes de variabilitat o freqüència, és a dir, en grups d’una amplitud escollida arbitràriament per tal d’obtenir una distribució del caràcter en què hom pugui observar amb quina freqüència es presenten els diferents grups. La ciclomorfosi és un cas curiós de variabilitat relacionat amb la temperatura, i és conseqüència de la coexistència d’individus d’una espècie amb caràcters morfològics diferents, adaptats a diverses temperatures i en què dominen successivament els uns o els altres a mesura que la temperatura varia. A més de la variabilitat contínua les espècies poden presentar diferències discontínues, gairebé sempre qualitatives; així, uns individus poden diferenciar-se d’altres pel color, la forma o la mida de les parts del cos. Aquest fenomen és anomenat polimorfisme, i en aquest cas és més fàcil de demostrar que aquestes diferències es transmeten hereditàriament (herència; lleis de Mendel). Experiments amb Drosophila han demostrat que com més gran és la variabilitat genètica (soques barrejades) d’una població, més gran és també la seva taxa d’evolució. La quantitat de variabilitat genètica a les poblacions naturals és extraordinàriament gran. La barreja de gens per recombinació (que genera noves combinacions d’al·lels al mateix cromosoma) i la distribució aleatòria dels cromosomes homòlegs en les cèl·lules germinals durant la meiosi (en éssers de reproducció sexual) comporta de reordenar els gens existents en una població de manera que en cada generació noves combinacions d’al·lels es vagin exposant a la selecció natural. La reproducció sexual genera, doncs, una enorme diversitat genètica. Els organismes asexuals, pel fet de reproduir-se ràpidament i de fer-ho en grans quantitats, poden incorporar mutacions en períodes curts de temps; les mutacions proporcionen les bases per a la variabilitat genètica, que pressuposa la teoria de l’evolució. Probablement hom pot afirmar, per tant, enfront de la concepció darwiniana, que la majoria de la variabilitat genètica existent en les poblacions naturals no sorgeix en cada generació per mutacions noves, sinó per la reordenació mitjançant recombinació de les mutacions acumulades amb anterioritat. El manteniment de gran capacitat de variabilitat genètica (necessari per a respondre a l’ambient canviant) en les poblacions naturals és degut a la superioritat dels heterozigots, a la selecció de diversos al·lels adaptats d’una manera òptima a distints subambients, a l’extraordinari vigor dels híbrids i a la selecció dependent de les freqüències. La variabilitat representa el puntal bàsic de l’especiació.
f
Biologia