El cadi Abū-l-Qāsim Muḥammad ibn Ismā'il ibn ‘Abbād, fundador de la dinastia, aprofità l’esfondrament del califat de Còrdova per a fer-se proclamar rei el 1023. El seu fill Abū ‘Amr ibn Muḥammad al-Mu'taḍid (1042-69), engrandí considerablement el regne de Sevilla amb l’annexió cap a l’oest de diverses taifes fins a l’Algarve. L’intent d’entronitzar un fals califa Hišam II ben aviat fou abandonat per al-Mu'taḍid. Malgrat la submissió dels berbers andalusos, els abbadites s’annexaren per la violència llurs possessions fins a Ronda. Ambicionaren Granada, en poder del berber Bādīs ibn Habūs, però llur intent fracassà. El fill d’al-Mu'taḍid, Ismā'il, fou decapitat per haver intentat de formar un regne independent a Còrdova. Tanmateix, l’altre fill i successor, Muḥammad al-Mu'tami (1069-90), s’emparà de la ciutat califal (1078) i d’una gran part del regne de Toledo. La reconquesta cristiana del nord es reactivà. Al-Mu'tamid pactà amb Ramon Berenguer II de Barcelona (1078) la conquesta de Múrcia; però en no complir les condicions, l’abbadita hagué de pagar un fort tribut al comte de Barcelona. La desfeta més gran fou la pèrdua de Toledo (1086), presa per Alfons VI de Castella-Lleó. Davant les exigències territorials i monetàries d’Alfons VI, al-Mu'tamid demanà l’ajuda del soldà almoràvit del Marroc, Yūsuf ibn Tāšfī, que vencé els castellans a Sagrajas o al-Zallāqa (1086). Yūsuf, però, conquerí de retop tot el regne de Sevilla (1090) i exilià al-Mu'tamid. El regnat dels abbadites marcà un dels períodes de més relleu de les ciències, de les arts i de les lletres d’Al-Andalus. El regne de Sevilla, sota els abbadites, fou el més brillant dels regnes de taifes.
f
m
Història