Els abrasius són utilitzats per a arrencar matèria, és a dir, per a desbastar, raspar, raure, brunyir o polir, a fi de modificar la grandària, la forma, la llisor o l’acabat superficial d’un objecte. Són emprats sigui en forma de pólvores soltes i de pastes, sigui en forma d’agregats, on els grans de l’abrasiu pròpiament dit són units per un aglutinant. La finor de l’acabat produït per un abrasiu depèn de la grandària dels seus grans. Els altres factors principals que determinen el seu treball són la duresa, la fragilitat i les propietats refractàries. La duresa delimita el camp d’aplicació, car l’abrasiu no pot actuar sobre materials més durs que ell mateix. La fragilitat augmenta l’eficàcia, a causa de les arestes vives que formen els grans en trencar-se. Les propietats refractàries determinen la resistència a les temperatures locals elevades que es produeixen durant la utilització; les que compten no són pas les de l’abrasiu pròpiament dit, sinó les de l’aglutinant. Entre els abrasius naturals més corrents hi ha els de natura silícia (sílice, quars, sorra, trípol, gres), la pedra tosca, l’esmeril, el granat i el diamant. Els principals abrasius artificials són el vidre en pols, el corindó artificial, el colcòtar, el carbur de silici (carborúndum), el carbur de bor i el nitrur de bor, aquest darrer més dur que el diamant. Els aglutinants són molt diversos i comprenen, entre d’altres, la gelatina, el cautxú, materials ceràmics, resines alquídiques, fenòliques o de poliuretà i àdhuc metalls. Les formes d’aplicació dels abrasius són les pólvores ja esmentades, les pastes de polir (a base de materials cerosos), les moles (de pedra abrasiva natural o d’un agregat) i el paper, la tela o l’esponja de poliuretane, recoberts d’abrasiu mitjançant una cola que actua alhora d’aglutinant (paper de vidre, tela d’esmeril, etc).
m
adj
Tecnologia