Amb aquest tipus d’ala hom aconsegueix característiques aerodinàmiques molt semblants a les de l’ala de fletxa, amb la disminució sensible, però, de les variacions de posició de la resultant de les forces aerodinàmiques amb relació a l’ala de fletxa. Això fa que l’ala de delta tingui millors característiques d’estabilitat en règim transsònic. Quant a la resistència, l’ala de delta té, en tots els nombres de Mach, característiques pitjors que l’ala de fletxa. Tampoc el coeficient de sustentació de l’ala de delta no és millor que el de l’ala de fletxa, a igual nombre de Mach i angle d’atac. Aquesta circumstància, però, queda compensada per la major superfície que, a igual envergadura, pot tenir una ala de delta.
Els primers estudis sobre l’ala de delta els va fer el constructor d’avions Alexander Lippisch, que va projectar durant els anys 1939-45 diversos tipus d’avions emprant aquesta forma d’ala. Fou, però, als EUA, a la firma Convair (actualment General Dynamics), on les idees de Lippisch es concretaren en realitats.