A causa de la inestabilitat del país, la literatura no assolí unes condicions favorables fins que Albània esdevingué un estat independent el 1912. Ultra la manca d’autonomia nacional, els obstacles principals, que dificultaren una continuïtat efectiva entre els primers documents conservats dels segles XV i XVI i els congressos de Monastir, l’actual Bitola (1908), i d’Elbasan (1910), en què hom adoptà l’alfabet llatí per a la llengua oficial, foren: la situació precària de la llengua, sense unificar i comprimida per les llengües veïnes; l’hostilitat dels dominadors turcs a permetre l’ensenyament de l’albanès a les escoles; la manca d’un alfabet uniforme; l’aïllament cultural, i les diferències socials i confessionals entre les poblacions del nord i del sud, que, tanmateix, no impediren la formació d’un sentiment nacional que es desvetllà al segle XIX.
D’altra banda, la literatura albanesa es caracteritzà, des dels orígens fins pràcticament al Romanticisme, pel predomini dels temes religiosos i didàctics. Així, als textos més antics —una fórmula baptismal del bisbe Pal Engjëlli, de mitjan s. XV; un fragment de Mateu, en tosk (1462), i un vocabulari del viatger renà Arnold von Harff (1496)— seguiren, durant els segles XVI i XVII, obres de la mateixa índole i només a partir del segle XVIII, per influència oriental, es produí una certa secularització de la literatura culta. Cal destacar, d’aquest llarg període, els noms de Fran Bardhi (1606-89), autor del primer diccionari llatí-albanès (1635), Pjetër Budi (1566-23), Pjetër Bogdani (1625-89), així com els dels albanesos de Sicília Lekë Matrënga (1560-1619) i Gjul Variboda, autor d’una Vida de la Verge (1762).
Paral·lelament es desenvolupà una literatura popular que, juntament amb la tradició culta, d’un valor literari relatiu, forniren la base necessària sobre la qual es fonamentà el desvetllament cultural que prosperà a partir, sobretot del tractat de Santo Stefano (1878) i es concretà en diversos focus. Així, com a centres més actius destaquen la colònia d’albanesos de Calàbria i la de Sicília, on sorgiren escriptors com Jeroni de Rada (1814-1903), iniciador del renaixement tosk i autor dels poemes èpics Milosao (1836) i L’infeliç Skanderbeg (1872-84); Zef Shiro (1865-1927); Zef Serembe (1843-1901); Demetrio Camarda (1821-82), etc. Istanbul fou, paradoxalment, un dels altres centres d’activitat cultural, on es refugiaren els membres de la Lliga de Prizren, en ésser desbaratat pels turcs aquest moviment d’alliberació fundat el 1879 pels germans Frashëri. D’aquesta família sobresortiren Naim Frashëri (1846-1900), el poeta romàntic més important, autor de Flors d’estiu (1890) i de la Història de Skanderbeg (1898); Sami Frashëri (1850-1904), autor del manifest del moviment Albània què és, què ha estat, què serà (1899), i Midhat Frashëri (1880-1949), nebot dels precedents, periodista, que realitzà una activitat nacionalista a Sofia. També foren creades societats culturals a Bucarest, a Boston i a Egipte, on visqueren els poetes Thimi Mitko i Spiro Dine.
Al N, el desenvolupament geg fou més moderat i comptà amb escriptors com Zef Jubani, Filip Shiroka, Anton Zanoni i Gjergj Buboni. A Shkodër, el poeta Gjergj Fishta (1871-1940) impulsà l’interès per la llengua i compartí la influència posterior amb els poetes cosmopolites Faik Konitza (1875-1952) i Fan S. Noli (1882-1965), que visqueren als EUA. Al segle XX, la literatura albanesa, amb la llengua literària en via de consolidació, entrà en una fase de desenvolupament —interrompuda per l’ocupació italiana i la Segona Guerra Mundial—, a la qual pertanyen poetes com Lasgush Poradeci, Vincenc Prennushi, Seg Postrippa i sobretot Migjeni (1911-38) i novel·listes com Mihal Grameno, Milo Duçi i Foquion Postoli. Durant l’ocupació, A. Çaçi (1916) escriví una peça teatral de caràcter patriòtic, Marga Tutulani, i S. Musaraj un considerable poema satíric, L’epopeia del Front Nacional. A partir del 1945, el realisme socialista inspirà la literatura albanesa.
La poesia, de to grandiloqüent i feta de llocs comuns, ofereix les figures d’I. Kadare, amb Përse mendohen Këto male (‘En què pensen aquestes muntanyes’, 1964), i de D. Agolli, amb Devol Devoll (1964) i Nënë Shqipëri (‘Mare Albània’, 1974). En prosa, I. Kadare elevà el to de la narració amb les novel·les Gjenerali i ushtrisë së vdekur (‘El general de l’exèrcit sepultat’, 1964) i Kronikë në gurë (‘Crònica sobre la pedra’, 1971), que narren la història d’un poble que resisteix i aspira a la llibertat. Cal afegir la novel·la de Dh. Xhuvani Përsëri në Këmbë (‘Novament dempeus’, 1971) i les figures d’E. Koliqi, amb el poema Kangjelet e Rilindjes (‘Els cants de la Renaixença’, 1959) i l’obra en prosa Symfonia e shqipevet (‘La simfonia de les àguiles’) sobre la vida tradicional albanesa, i M. Camaj amb Poezi (‘Poesies’, 1981), i les novel·les Djella (‘El diumenge’, 1958) i Rrathë (‘Cèrcols’, 1978). La transformació social dels costums albanesos es reflecteix en Zjarre (‘Els focs’), de S. Spasse, Mars (‘Març, 1975), de V. Koreshi, Gjëmimi i atij dimri (‘El bram d’aquell hivern’, 1976), de T. Laço, i Ura me tri harqe (‘El pont amb tres arcs’, 1979), d’I. Kadare.
La regió autònoma de Kosovë (o Kosovo, dins l’antiga república de Sèrbia, a Iugoslàvia) presentà una literatura en creixement des de la seva progressiva autonomia política i cultural, sobretot amb la creació de la universitat albanesa de Pristina, la capital. Destaca la figura d’E. Mekuli, amb els reculls Për ty (‘Per tu’, 1955) i Brigjet (‘Les costes’, 1981). Altres poetes són E. Gjerqeku amb Gjurmat e jetës (‘Les petjades de la vida’, 1957) i Asthi ynë (‘El nostre os’, 1966) i A. Podrimja amb Folja (‘El verb’, 1973) i Lum Lumi (1982). En prosa cal esmentar Sitni Imami amb Drejt ditëvë të reja (‘Cap a dies nous’) i H. Sylejmari amb Nën myshk (‘Sota el mesc’). Temes de caràcter psicològic són presents en l’obra d’A. Pashku, on destaquen Kulla (‘La torre’, 1968) i Oh (1971). Pel que fa als italoalbanesos, cal destacar els poetes Vorea Ujko, amb el recull Mote moderne (‘Temps moderns’, 1976), Skiro di Maxho amb Sunata (1976), Dushko Vetmo amb Te praku (‘Al llindar’, 1977) i Kate Cukaro amb Gabim (‘Error’, 1982).