Els metalls alcalins constitueixen una família molt homogènia i es caracteritzen per tenir en llurs àtoms un sol electró en el nivell més extrem, perdut el qual obtenen la configuració electrònica d’un gas noble. Això explica, d’una part, llur monovalència estricta i que no formin ni enllaços covalents (llurs vapors són monoatòmics), ni enllaços de coordinació (no donen complexos); d’altra part, que siguin els elements més electropositius, és a dir, que manifestin una gran tendència a perdre aquest electró per formar un catió monovalent. Tots ells són sòlids, d’un blanc d’argent, tous (es tallen amb ganivet) i molt lleugers, i formen un reticle cristal·lí cúbic a cares centrades. Llurs propietats varien regularment amb el nombre atòmic. La densitat creix menys de pressa que el pes atòmic i, per tant, el volum atòmic augmenta; els punts de pressió i d’ebullició, les calors específiques i de fusió disminueixen. Correlativament amb el volum atòmic augmenta el radi iònic, l’electropositivitat i la reactivitat, i disminueix el potencial d’ionització. Químicament, els metalls alcalins són molt reactius. Són obtinguts només per electròlisi o amb reductors molt potents i reaccionen amb l’aigua, amb els halògens i amb l’oxigen, a temperatura ordinària. Llurs hidròxids són solubles en aigua i fortament bàsics i —exceptuant el liti— no perden aigua en escalfar-los. Llurs sals són incolores —si l’anió no és acolorit— i solubles en aigua gairebé totes; són les més estables de totes les sals metàl·liques. Les propietats de les sals mostren tanmateix algunes diferències entre els metalls alcalins. El liti s’acosta, des de certs punts de vista, als alcalinoterris. Les sals de liti i de sodi donen hidrats estables, mentre que les dels altres alcalins són gairebé totes anhidres. Finalment, liti i sodi donen picrats i cloroplatinants solubles en aigua, mentre que els de potassi, rubidi i cesi són pràcticament insolubles.
m
Química