Durant la seva època d’independència o d’unió amb Catalunya té una literatura pròpia que arrenca molt probablement amb llegendes èpiques autòctones que, com la de La campana de Huesca, han arribat a través de les prosificacions fetes pels cronistes posteriors. La influència de les literatures castellana, provençal i catalana s’hi deixà sentir tot seguit. Així, hi ha un bon nombre de texts castellans copiats per escrivans aragonesos, que hi introduïren aragonismes a l’atzar o bé que els traduïren en bona part. Aquest és el cas del Poema de Roncesvalles, de la Razón de amor, de la Vida de María Egipciaca, del Libre dels Tres Reys d’Orient i, sobretot, del Libro de Apolonio i d’un dels manuscrits del Libro de Alexandre, tots ells del s. XIII. D’altra banda, la poesia provençal trobadoresca entrà ben aviat en els regnes catalanoaragonesos: alguns aragonesos, com Tomás Périz de Foces (s. XIV), escrivien en provençal trobadoresc, mentre d’altres ho feien en aragonès i, ocasionalment, en català (com en el cas, entre d’altres, dels poetes Rodrigo Díez i Pedro de Santa Fe), que, a més de llengua de la cort, era la llengua pròpia d’una part dels territoris catalans incorporats a Aragó i llengua de cultura d’extenses comarques de l’alt Aragó, de Sobrarb o de la frontera amb el País Valencià. Des del s. XIII hi ha també una producció historiogràfica important, com la Crónica de San Juan de la Peña, escrita en llatí entre el 1345 i el 1359 i traduïda a l’aragonès el 1372, el Libro de las coronaciones, escrit el 1353 per ordre de Pere el Cerimoniós, o la Crónica General de España de García de Eugui, escrita al final del s. XIV. La gran figura del s. XIV és l’humanista i historiador Juan Fernández de Heredia; aquesta tradició historiogràfica fou continuada fins a l’època moderna, en llatí i, especialment, en castellà, amb figures com Gualberto Fabricio de Vagad al s. XV i, sobretot, Jerónimo de Zurita Zurita al s. XVI. Cal destacar també les traduccions, la del Viaje de Juan de Mondevilla, feta després del 1357, la de Valeri Màxim, feta per Hugo de Urríes, i la de l’Abat Isaac, feta els darrers anys del s. XV per Bernat Boïl. De mica en mica, el Renaixement féu alternar la llengua vulgar amb el llatí, i les grans figures de l’humanisme dels s. XV i XVI, com els de la cort de l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, o com Gaspar Lax a París, només utilitzaren la llengua sàvia. Des de la unió de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella es produí la identificació de la llengua culta d’Aragó amb la de Castella, fins i tot en el nom: des del s. XVI, els escriptors aragonesos només escriviren en castellà i, per tant, formen part d’aquesta literatura, com és el cas dels germans Argensola, d’Antonio Pérez, de Jerónimo de Mondragón, de Baltasar Gracián, etc. Solament en cercles aïllats sorgiren algunes figures menors que, com Ana Abarca de Bolea (s. XVII), utilitzaven els parlars populars aragonesos, fortament castellanitzats, excepte a l’alt Aragó i a Sobrarb, i, quan el Romanticisme revalorà les formes populars i nacionals, hom intentà novament d’utilitzar-lo. Aquest és el cas de Braulio Foz, autor de la Vida de Pedro Saputo (1844) i l’erudit Jerónimo de Borao. Paral.lelament, el folklore i la tipologia aragonesos, ben característics, foren recollits en llur forma d’expressió dialectal per la literatura del s. XIX en obres com La Dolores (1892), de Josep Feliu i Codina. Al llarg del s. XX, hom assisteix a una activació literària, tant en les parles dialectals com en un aragonès comú unificat actualment. Quant al primer aspecte, destaquen els autors de la parla d’Hecho, com Domingo Miral (1872-1942) amb les seves comèdies costumistes, i sobretot la popular figura de Veremundo Méndez Coarasa (1897-1968), poeta d’una llengua riquíssima que intenta recollir el petit món de la vall d’Hecho: costums, festes, el paisatge, etc. Del dialecte de Graus destaquen Dámaso Carrera (1849-?), amb els relats d'El Ribagorzano, i sobretot Tonón de Baldomera (pseudònim d’Antonio López Santolaria, 1904-1977), poeta de caràcter marcadament popular. Més qualiat literària assoleix l’obra en prosa de Francisco Castillón Lapeña. Finalment, en la parla de la vall de Gistau, destaca la figura de Niéus-Luzía Dueso (1930), prosista i poetessa (Al canto ‘l Zinqueta, 1980), que presenta un gran domini del dialecte. Més actualment s’ha intentat treballar per la puresa de l’idioma i superar les varietats dialectals. A partir del 1970, sobretot, aquest intent s’aconsegueix mitjançant la publicació de llibres, revistes, etc. La jove generació universitària destaca en el camp de la poesia i de la prosa, com F. Nagore Lain (1951), poeta, assagista i autor d’una Gramática de la lengua aragonesa (1977) i de reculls de poemes. A. Conte Cazcarro (1942) és autor del poemari No deixez morir a mia voz (1972). E. Vicente de Vera (1952) ha conreat la poesia: Garba y augua (1976) i el relat: Do s’amorta l’alba (1977). Narracions de tipus folklòric són Falordias y broxas (1980), de R. Barrio Pueyo (1958). Finalment cal citar el recull d’articles periodístics Beyendo chirar o sol (1981) d’I. Almudévar Zamora (1930).
literatura aragonesa
f
Literatura