i arameu | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

arameu

substantiu masculí m lingüística ling
Llengua o conjunt de dialectes semítics del grup occidental.

Fou parlada pel poble arameu, fins i tot després de la seva desaparició com a entitat política, i esdevingué la lingua franca del Pròxim Orient. Es caracteritza pel triliteralisme, per la pèrdua de la vocal de cas en la declinació i pel fet de formar els plurals mitjançant l’annexió de sufixos. És la llengua semítica que ha sofert més infiltracions estrangeres, principalment en el lèxic. Poc important literàriament, fou tanmateix transmissora de la cultura grecoromana a l’Orient i de l’Orient a Europa. L' arameu antic es remunta probablement ja al II mil·lenni aC. Quan els arameus caigueren sota vassallatge assiri, la llengua aramea fou adoptada pels vencedors. Durant l’imperi babilònic esdevingué la llengua oficial, i, a partir del s. VII aC, suplantà l'accadi. Substituí també l’hebreu, a partir del bandejament dels jueus a Babilònia, en temps de Nabucodonosor. L’arameu antic és la llengua de diversos documents de Zenǧirlí (s. IX), d’uns papirs d’Elefantina i de gairebé la major part del text dels dos llibres bíblics de Daniel i d’Esdres. L’arameu dialectal es diferencia de l’antic en l’ús del sufix n en lloc de y a l’imperfet dels verbs, i en la debilitació de l’article afix a , que perd el seu valor original. El pas de l’arameu antic al dialectal és marcat per dues llengües, el nabateu de Petra i el palmirè, anomenades de transició (s. II i I aC). A partir del s. I hom distingeix dos grups dialectals: l’occidental i l’oriental. Integren el primer grup: el judeopalestí, el samarità i el cristianopalestí. El judeopalestí o arameu dels jueus de Palestina és important per al coneixement de la llengua parlada de Jesucrist. Els documents més notables són el Talmud i el Targum de Palestina, diversos fragments dels quals foren trobats a la guenizà del Caire. En samarità, els caràcters del qual són directament derivats de l’antic alfabet cananeu, hom conserva el Targum del Pentateuc i un Midraš o comentari del Pentateuc , anomenat Memar Merqah . La producció literària del cristianopalestí dels primers cristians —traduccions dels Evangelis, de la versió dels Setanta i de diversos himnes i texts litúrgics—, traduïda o adaptada del grec, comprèn des del s. IV fins al IX. Entre els dialectes del grup oriental cal assenyalar el siríac, l’arameu del Talmud de Babilònia i el mandeu. En siríac, parlat a Edessa entre el segle III i el VII és escrita la Pešita o traducció de la Bíblia i diverses homilies, obres teològiques i tractats d’història. L' arameu del Talmud de Babilònia és el dialecte en el qual fou redactat l’esmentat Talmud (s. IV-VI dC), el qual és més valuós per a l’exegesi rabínica que el seu homònim de Jerusalem. El mandeu és la llengua d’una secta gnòstica del sud de Mesopotàmia. És l’arameu més ben conservat, a causa de les poques influències estrangeres que tingué. L' arameu modern , molt influït per l’àrab, és la llengua parlada actualment al nord de Damasc (a Ma'lūlā, Ǧubb'adīn i Bah'a) i al nord de l’Iran i l’Iraq, per unes 150 000 persones.

Col·laboració: 
PeEs
Llegir més...