A principi de segle tingué relació amb la tipografia de L’Avenç. Debutà el 1909 com a comediògraf amb Quan l’amor ha encès la flama. Seguiren, entre d’altres, L’eterna qüestió (1909), Mai se fa tard si el cor és jove (1910), Vilacalmosa (1910), Matí de festa (1910), A cor distret, sagetes noves (1911), La sagrada família (1912) i Seny i amor, amo i senyor (1925), la seva obra més representada a Catalunya i, posteriorment, a Mèxic (més de cent representacions), en traducció castellana d’Artur Moi. Inserit dins del costumisme, evità els efectismes romàntics, simplificà la trama de les obres, concentrà l’atenció sobre un episodi i emprà un llenguatge depurat. Cal citar encara El camí desconegut (1927), Isabel Cortès, vídua de Pujol (1928), El testament de l’Abadal (1929) i Les ales del temps (1934). Edità llibres de teatre, la col·lecció “Les Ales Esteses”, i diverses revistes, però, sobretot, La Mainada. Exiliat a Mèxic el 1939, hi fundà la Companyia Internacional d’Edicions, que publicà La Nostra Revista (1946-54). Fundà i dirigí El Poble Català i col·laborà a les revistes de l’exili com ara Germanor. És també autor d’Adrià Gual i la seva obra (1944).