La subvaloració del cinema, mantinguda tant de temps, la negligència de molts professionals i les complicacions tècniques de muntatge d’aquests centres, especialment pel que fa a la conservació dels vells films de nitrat, han dificultat arreu la creació dels arxius de cinema. Una temperatura constant i una revisió permanent i acurada condicionen la feina, que demana emplaçaments, edificis, laboratoris i tècnics especials. Entre els de caràcter nacional o estatal destaquen: la Cinémathèque Française de París, primera a aparèixer, fundada el 1936 per Georges Franju i Henri Langlois; la Cinémathèque Française de Toulouse, la Cinémathèque Royale de Belgique de Brussel·les, la Cinémathèque Suisse de Lausana, el Danske Filmmuseum de Copenhaguen, el National Film Archive del British Film Institute de Londres, la Cineteca Nazionale del Centro Sperimentale de Cinematografia de Roma, la Ceskoslovenska Filmardriv de Praga, el Gosfilmfond de Moscou, el Deutsches Filmarchiv de Berlín, la Cinemateca Argentina de Buenos Aires i la Filmoteca Nacional de España de Madrid. D’entre les privades, a part les que corresponen a federacions de cineclubs, són importants: el Museum of Modern Art Film Library unida al George Eastman House de Nova York, la Cineteca Italiana de Milà i el Museo del Cinema de Torí. Als Països Catalans funciona la Col·lecció Cinematogràfica Catalana, a Barcelona. La majoria d’arxius, especialment els de caràcter nacional, són reunits i hom intercanvia materials per mitjà d’una federació internacional d’arxius del film (FIAF).
m
Arxivística i biblioteconomia