L’autoritat és una de les formes més cabdals del poder; pot ésser de diverses natures: política, moral, religiosa, econòmica. L’autoritat ha d’ésser distingida de dues altres formes de poder: la influència (capacitat d’inspirar accions volgudes en la conducta d’altri) i la pura coacció. L’autoritat implica sempre un grau de legitimació, procés pel qual aquella és mínimament acceptada per la col·lectivitat. Max Weber distingí tres formes d’autoritat, segons la natura del seu tipus de legitimació. D’una banda, l’autoritat tradicional, basada en la creença en un poder conferit pel temps i la tradició a certs individus i institucions; d’aquesta manera hom justifica la monarquia. D’altra banda, l’autoritat legal-racional, basada en la creença en un sistema general de principis dits racionals dels quals depèn un sistema jurídic de relacions; els estats constitucionals són un exemple. I d’una altra banda, encara l’autoritat carismàtica, basada en una creença en els poders excepcionals del dirigent que deté l’autoritat; capitosts i profetes, per exemple, detenen llur autoritat sobre la legitimitat que els confereix aquest tipus de creença.
Els fonaments filosòfics i sociològics de l'autoritat
El sentit clàssic d’autoritat és el terme romà d’auctoritas. L’auctoritas venia a completar, a augmentar, el contingut dels actes de la voluntat popular (la potestas o poder) afegint-hi raons. L’element “raonable” de l’autoritat consistia a sotmetre les decisions conjunturals del poder polític a l’estructura de valors, creences i interessos compartits per la comunitat. D’aquesta forma, el poder polític era sotmès al consensus del poble, als principis fonamentals de l’ordre polític democràtic. Una decisió del poder, un mandat del sobirà, mancaven de força vinculant si no anaven acompanyats d’autoritat, és a dir, si no eren susceptibles d’ésser exposats mitjançant arguments raonats i raonables, entenent-se per raonable tota aquella argumentació basada en les creences compartides per la majoria de la població, de la qual cosa deriva la necessitat que tot acte de poder prengués en consideració l’opinió pública per aconseguir-ne la legitimitat i l’eficàcia. Històricament, l’autoritat del poder polític es vincula, per tant, a les creences de la població, als principis directors de l’acció política i als seus fins darrers, segons l’opinió popular. Però aquesta opinió és fruit, sovint, d’una insuficient informació o d’una manipulació psicològica del mateix poder. Així, durant molts segles els homes han cregut en l’origen diví del poder, en la seva investidura divina o providencial, i només molt modernament hom ha cregut, successivament, en l’autoritat o explicació raonable de la nació (sobirania nacional), en la del poble (sobirania popular) o en la del proletariat (sobirania proletària). La sociologia no pretén pas de verificar l’exactitud d’aquestes creences, sinó, simplement, comprovar-ne l’existència històrica i veure la importància que té per al manteniment del poder polític el fet que la majoria de la població d’una comunitat cregui raonable o dotat d’autoritat, relativa i històrica, el poder social i polític que hom li imposa i que ella segueix. Aquest relativisme implica, paradoxalment, una contínua tensió democràtica i una exigència enfront de tot poder, per tal com l’autoritat es perd —i amb ella la força psicològica vinculant del poder— quan els mandats d’aquest resulten “irracionals” per als membres d’una comunitat, per raó del canvi de circumstàncies econòmiques, socials i ideològiques d’aquesta comunitat. El poder polític ha d’ésser un poder contínuament consensual i democràtic, si vol adaptar-se al moviment progressiu de la comunitat i, d’aquesta manera, mantenir l’autoritat. L’autoritat no és pas una condició de les persones ni un conjunt de principis abstractes: és, al contrari, una qualitat de les comunicacions entre governants i governats, de la qual depèn que el poder sigui expressió de la voluntat popular o instrument dominant i alienador d’un grup tirànic i arbitrari. La impugnació de l’"autoritat constituïda” i la crisi del “principi d’autoritat” és tot el contrari de l’anarquia: és l’exigència permanent d’aquesta qualitat autoritzada que ha de tenir tot poder veritablement humà.