El terme, actualment en desús, fou posat en circulació amb el Romanticisme, quan la burguesia deixà d’ésser el moviment progressiu i renovador per excel·lència i l’artista, deixant d’identificar-s’hi, començà a rebutjar la societat constituïda i en fou alhora rebutjat. Durant el Romanticisme foren en general els fills de famílies benestants els qui adoptaven la solució bohèmia, però amb la maduresa podien retornar a l’ordre dels pares i, així, el trencament era relatiu i poc compromès. Amb el naturalisme i l’impressionisme el bohemi, reclutat entre capes socials més àmplies, passà a ésser sovint un autèntic marginat, d’existència tràgica, que tenia poc a veure amb la visió suavitzada donada per Henri Murger a la novel·la Scènes de la vie de bohème (1848). Als Països Catalans, l’aparició dels bohemis coincidí en bona part amb el Modernisme, amb aspectes humorístics (tallers Guayaba, Els Quatre Gats, Ramon Casas i Santiago Rusiñol) o dramàtics (suïcidi de Carles Casagemas). Plàcid Vidal descriu escenes i personatges de la bohèmia barcelonina en Els singulars anecdòtics (1920); la sarsuela Bohemios, d’Amadeu Vives (1904), és ambientada al s XIX.
f
m
Sociologia