Situació i presentació
El terme de les Avellanes i Santalinya és format des del 1970 per la unió dels antics termes de les Avellanes i de Santalinya. L’actual municipi és envoltat pel NE, E i SE pel terme de Camarasa, al S (antic terme de Gerb), al SW i W (antic terme de Tragó de Noguera) pel municipi d’Os de Balaguer. També al S limita per un punt amb el municipi de Castelló de Farfanya. Al N confronta amb Àger.
L’antic terme de les Avellanes formava com un encuny entre els termes propers d’Àger (seguint una antiga carrerada) i Santalinya (per les partides del Sil, d’Arnella, la Serra del Rei i Marfac) a tramuntana i Os de Balaguer a migdia (per la serra de la Móra, Sant Miquel, el Congost, el tossal dels Tocs, la Pedrablanca, Triapolls, els Ametllers, el cap de la Plana i la serra del Convent, 697 m, fins a la Torreta); per aquest sector, més meridional, confrontava també amb l’antic terme de Gerb, avui pertinença d’Os. La punta més oriental del terme, on hi ha el santuari de Montalegre, no gaire lluny de Mont-roig (ja fora del terme), limita amb el municipi de Camarasa, mentre que pel més occidental (des de la serra de la Móra fins a la solana d’Alberola) termenejava amb Tragó de la Noguera en el sector avui incorporat a Os de Balaguer.
L’antic terme municipal de Santalinya, que confrontava al SW amb el de les Avellanes, s’estén a la dreta de la Noguera Pallaresa (que fa de límit amb l’antic municipi de Fontllonga, ara de Camarasa) i comprèn la vall de la riera de Santalinya, afluent de la dita Noguera. La vall de Santalinya és separada de la vall d’Àger pels alts de Montclús, els darrers contraforts meridionals del qual són el termenal NW del municipi (el Serrat Blanc); més a tramuntana, el terme inclou també les petites valls dels barrancs de Sant Urbà i de Sant Pere, fins al pantà de Camarasa. A migdia, la vall i l’antic terme són delimitats pel puig de les Peres (673 m) de la serra del Rei i per la serra de Mont-roig (pala dels Pelats, Serra Alta, amb 951 m, coll de Porta i portell de Mont-roig). Per tot aquest sector meridional confronta amb Camarasa i amb les Avellanes.
El municipi, força accidentat, és regat en la seva part ponentina per la capçalera del riu de Farfanya, al qual desguassen el barranc de l’Espinau, el de Comallonga, el Salat i el de Triapolls. En la part oriental, el barranc de l’Arnella, pel de la Ribera, aflueix a la Noguera Pallaresa dins el terme de Santalinya. Un dels problemes seculars, però, ha estat al municipi la manca d’aigües que ha impedit fins i tot la realització de diverses activitats econòmiques, com l’agricultura de regadiu o la instal·lació de granges. Així, el terme obté aigua de pous i fonts, i en períodes de més sequedat s’utilitzen cubes. El 1993, s’iniciaren unes obres per extreure aigua per bombeig del pantà de Camarasa, i abastir el terme de les Avellanes i Santalinya, Àger i Os de Balaguer.
El municipi comprèn el poble de les Avellanes, cap administratiu, i els pobles de Santalinya, Tartareu i Vilanova de la Sal.
El terme de les Avellanes i Santalinya és travessat per la carretera C-12, que des de Balaguer porta fins a Àger i embranca, després de travessar la Noguera Pallaresa, amb la C-13 entre Balaguer i Tremp. D’aquesta carretera, que només travessa directament les Avellanes, surten, a l’altura d’aquest poble, ramals que porten a Santalinya i a Vilanova de la Sal, i més al N un ramal arriba fins a Tartareu. A la sortida de Balaguer un trencall se separa de la carretera C-12 i porta fins a Vilanova de la Sal després de passar per Gerb. Travessa el sector oriental del municipi la línia de ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur, que té dos baixadors al municipi, un vora la carretera que arriba a Vilanova de la Sal i l’altre vora la que va a Santalinya.
El topònim de Santalinya sembla que prové de Saltus Liciniae, essent aquest darrer nom un antropònim llatí, potser relacionable, com apuntava el P. Pasqual, amb la família Licinia, tan poderosa a Isona, segons les inscripcions.
La població i l'economia
En el fogatjament del 1378 es recullien un total de 47 focs, repartits en 18 i 29 focs respectivament als antics termes de lesAvellanes i Santalinya. El 1553 s’havia pujat a 96 h. Sembla que durant el segle XVII es va produir un cert estancament demogràfic, encara que la població va revifar al segle XVIII, tot seguint la tònica general de tot el principat. El 1718 es censaven 363 h, que havien pujat a 606 h el 1787. La primera meitat del segle XIX, al menys fins al 1830 (524 h) marcà altra vegada un estancament important, però sembla que cap als volts del 1860 la població va conèixer una extraordinària revifada, donat que el cens del 1857 va situar la població en 2.556 h, el màxim poblacional del municipi. Aleshores es registraven als antics termes de les Avellanes 1.725 h i 831 h a Santalinya. D’aleshores ençà hi ha hagut una persistent davallada, marcada per l’allunyament dels grans nuclis, l’economia precària, la manca de serveis i la dificultat de les comunicacions. El 1860 es censaven 2.503 h, 2.106 h el 1887, 1.706 h el 1900, 1.393 h el 1920, 1.201 h el 1936, 1.170 h el 1940, 1.071 h el 1950, 818 h el 1960. Tot i que els antics termes de les Avellanes i Santalinya s’uniren el 1970, la població continuà disminuint. El 1975 se censaren 619 h, 573 h el 1981, 485 h el 1991, 477 el 2001 i 467 h el 2005. La població, que presenta un dels percentatges d’envelliment més alts de la comarca, viu fonamentalment agrupada en els quatre nuclis de població i el percentatge del disseminat és molt reduït i tendeix a disminuir.
La base econòmica del municipi són les activitats del sector agrari, que ocupa bona part de la població. El terme, tradicionalment marcat per la manca d’aigües, és gairebé en la seva totalitat de secà. A l’escassa extensió de regadiu, que consisteix sobretot en petits horts familiars, amb petits bancals a les fonts vora els pobles, se solen produir hortalisses i patates, normalment per a l’autoconsum. En conjunt, els conreus més importants són els cereals (principalment ordi, però també blat i civada), l’ametller i l’olivera, el farratge i els conreus industrials (principalment gira-sol); hi ha algunes hectàrees de fruita dolça i de vinya, aquesta darrera amb tendència a desaparèixer. Les granges de bestiar complementen l’agricultura; es dediquen sobretot a la cria de bestiar porcí i d’aviram; també són destacables els ramats d’ovins i l’apicultura. A Vilanova de la Sal s’havien explotat les salines fins a la dècada del 1980.
El municipi de les Avellanes i Santalinya entra dins de l’àmbit d’influència del mercat de Balaguer, ciutat de la qual depèn per a obtenir la major part dels serveis. El turisme de muntanya que s’ha desenvolupat al municipi veí d’Àger gairebé no s’ha notat al municipi; amb tot, els vedats de caça que existeixen a les Avellanes i Santalinya atreuen durant la temporada una bona quantitat de caçadors, que poden trobar allotjament al mateix terme. Tartareu, situat en un magnífic indret de la serralada del Montsec d’Ares, és ideal per practicar la bicicleta. Disposa de dos circuits de rally en els quals s’han disputat proves tan importants com els campionats de Catalunya, Copa Catalana i Open de Catalunya.
El poble de les Avellanes
Façana principal de la capella de Sant Roc
© Jaume Ferrández
El poble de les Avellanes (567 m d’altitud, 174 h el 2005) és al centre del terme, al coster d’un serrat, vora la carretera de Balaguer a Àger. L’església parroquial de Santa Maria, romànica, ha estat modificada. Conserva l’absis semicircular construït amb carreus escairats.
La festa major de les Avellanes té lloc per Sant Roc (16 d’agost) i també se celebra, la festa del Sant Crist de l’Hort (1 de maig). Altres festes són la de Sant Nicolau (6 de desembre), l’aplec de Sant Jordi, el diumenge anterior al sant i la festa del Sant Crist de l’Hort, l’1 de maig.
El lloc fou de la senyoria de Bellpuig de les Avellanes i pertanyé a la baronia de Balaguer. Fins el 1414, però, el domini superior fou dels comtes d’Urgell.
Altres indrets del terme
Santalinya, Vilanova de la Sal i el santuari de Montalegre
Santa Linya
© Fototeca.cat
El poble de Santalinya (535 m, 66 h el 2005) és situat al NE del terme, a l’esquerra del barranc de Sant Miquel, al peu d’un turó on s’alçava l’antic castell de Santalinya. L’església parroquial de Santa Maria, bastida en època posterior al romànic, és capçada per un absis semicircular i té un campanar, de planta quadrada, més tardà. Al poble hi ha la capella de Sant Salvador, romànica.
Dins l’antic terme de Santalinya es conserven altres capelles i ermites romàniques. La de Sant Miquel, a uns 2 km del poble en direcció a les Avellanes, dóna nom al barranc que aflueix a la riera de Santalinya. La de Sant Pere, en ruïna, és situada aigua avall del barranc del mateix nom, i la de Sant Urbà, al marge dret del barranc del Salt.
Se celebra la festa major el darrer dissabte d’agost i també cal destacar un aplec a l’ermita de Sant Marc i un altre a Sant Urbà, el diumenge posterior als sants (25 d’abril i 25 de maig respectivament).
Al vessant septentrional del puig de Privà (coronat per les restes del castell de Privà i per la capella de Sant Miquel, romànica, en ruïna), hi ha el poble de Vilanova de la Sal (603 m d’altitud, 105 h el 2005), abans anomenat Vilanova de les Avellanes, i més antigament Vilanova de Privà. La seva església és dedicada a santa Maria (com l’antiga església parroquial, romànica i arruïnada, de la qual es conserva un portal de vers el segle XIII amb arquivoltes ) i en depèn el santuari de Montalegre. Des del 1906 fins el 1967 s’hi conservaren les despulles dels comtes d’Urgell.
El poble, d’aspecte medieval, conserva els portals d’accés. El lloc del Podio Privazano fou conquerit per Ermengol IV d’Urgell entre el 1076 i el 1078. Aleshores formava part del terme de Santalinya. El dit comte el 1085 cedí el puig de Privà a Bernat Guillem i la seva muller perquè hi edifiquessin un castell. El fill dels dits esposos el cedí posteriorment a l’església de Solsona, que hi establí una castlania. Al peu del tossal, el comte Ermengol VI fundà el poble actual, entre el 1154 i el 1166, anomenat en la carta de població Villam Novellam de Privadano, que comprenia tot el terme de Vilanova de la Sal, i li concedí unes àmplies franqueses. Després, quan el lloc fou concedit en feu al monestir de Bellpuig de les Avellanes, s’anomenà Sant Miquel de Privà, separat ja del terme de Santalinya, mentre que el castell de Privà fou cedit pels abats premonstratesos al rei Alfons IV. La font de sal que dóna nom al poble, que ja no s’explota, era explotada el 1036 pels sarraïns. L’antiga capella de Sant Miquel, romànica, és en ruïna. Vilanova de la Sal celebra la festa major el primer cap de setmana d’agost i l’aplec de Sant Cap el 3 de febrer.
Al límit del municipi amb el de Camarasa, a llevant de Vilanova de la Sal, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Montalegre, a 866 m d’altitud, en un cim de la serra de Mont-roig. Durant l’any s’hi fan dos aplecs: un l’1 de maig i l’altre el tercer diumenge de setembre.
Tartareu i les coves
Al NW del terme, a la capçalera del riu de Farfanya, en plena zona muntanyosa dels Aspres, sota les restes del castell de Tartareu, hi ha el poble de Tartareu (538 m, 122 h el 2005). L’església parroquial és dedicada a l’Assumpció. El poble conserva algun casal antic. La festa major és el tercer diumenge d’agost i el 29 de setembre té lloc un aplec a l’ermita de Sant Miquel.
El castell de Tartareu, d’origen àrab, fou conquerit per Ermengol I d’Urgell entre el 1076 i el 1078, i el dit comte el cedí a Ramon Berenguer d’Àger. Aquest, el 1158, pel seu testament, el cedí a la seva filla. El lloc fou cedit en senyoria als premonstratesos de Bellpuig de les Avellanes, però sota la sobirania dels comtes d’Urgell, fins que, liquidat el comtat, el 25 de desembre del 1415, el domini superior fou venut a Olf de Pròixida, conseller i cambrer de la reina, per 2 000 florins d’or. Al segle XVII el lloc encara pertanyia a Bellpuig de les Avellanes.
De l’antic castell de Tartareu resten alguns llenços de mur i la capella romànica de Sant Miquel, amb absis semicircular amb finestra central. Pel maig de 1991 es van dur a terme excavacions arqueològiques que han deixat al descobert el que deuria ser la primera església romànica de Tartareu que data del segle XII o primera meitat del segle XIII i que segons les primeres hipòtesis és un annex del primer castell cristià, conquerit als musulmans entre el 1070 i el 1073. A més de les restes d’aquesta primitiva ermita romànica, els arqueòlegs també van trobar diversos enterraments medievals del segle XII al segle XIV. La zona de la prospecció es troba just a sota de l’església de Sant Miquel, restaurada. Fou el primer lloc de culta cristià de la zona i l’ermita més antiga.
Als Aspres hi ha diverses coves: la del Patxerro, la de Joan de l’Ós i la Cova Negra de Tragó. En el terme de Tartareu la de Joan de l’Ós, excavada com les altres per Bosch i Gimpera i Maluquer de Motes, pertany també a un hàbitat continuat des de l’Eneolític a l’edat del bronze. S'hi trobà, entre altres materials, un punxó de sílex ben retocat i únic en el seu gènere.
La història
El terme de Santalinya sembla que es conquerí i s’organitzà vers el tercer decenni del segle XI. El 1036 el comte Ermengol II el Pelegrí atorgà, a petició dels homes de Santalinya, una carta de franqueses. Aleshores tenien la senyoria del castell de Santalinya Arnau Mir de Tost i Isarn Ramon, sota la sobirania superior del comte d’Urgell. En la dita carta s’entreveu, segons Font i Rius, l’existència d’un grup de veïns, entorn del castell i de l’església de Santa Maria (el comte estableix que els preveres naturals de Santalinya fossin els capellans de l’església i que les primícies pertanyessin a aquesta), i una rudimentària estratificació social de maiores i minores, coses que podrien reflectir, potser, una pervivència anterior. La susdita carta fou revalidada pels successors del dit comte. D’un any anterior és el document de donació de la meitat del castell de Santalinya, en alou, a Santa Maria d’Urgell, expedit pel mateix comte, el Pelegrí. Aleshores els límits del terme del dit castell eren a llevant el terme d’Alòs; a migdia, la serra de damunt Llorenç; a tramuntana, el terme d’Àger; i a ponent, els termes d’Os i de Castelló de Farfanya. Els sarraïns, però, poc temps després conqueriren de nou els castells i les valls d’Àger i Santalinya, bé que Arnau Mir de Tost els recuperà definitivament a la fi del 1047 o primeria del 1048. Ermengol III el 1057, recuperà, en canvi del castell de Solsona, la meitat del castell que el seu predecessor havia lliurat a la Seu d’Urgell.
La senyoria directa de Santalinya la detenia Arnau Mir de Tost, el qual, el 1058, en un pacte d’aliança que féu amb el comte d’Urgell, posà com a garantia de fidelitat aquest castell i el de Toló (al Pallars Jussà).
El 1074, en una concòrdia entre Ponç Guerau de Cabrera i Ermengol IV, s’establí que el vescomte Ponç Guerau tindria per Ermengol el castell i la vila d’Àger, però seria aloer dels altres castells de la Vall d’Àger. Com a garantia, el comte donà al vescomte, entre d’altres, el castell de Santalinya. El territori de Santalinya fou donat, el 1093, a l’Església de Solsona. El 1094 consta que el castell de Gerb confrontava a tramuntana amb el terme de Santalinya. Abans de la conquesta d’aquell castell, Santalinya era en la línia de frontera. Amb la conquesta de Balaguer, el 1116, el castell de Santalinya perdé valor estratègic i passà a ser un castell de rereguarda.
La castlania del castell el 1140 era en mans de Berenguer de Santalizinia. El 1178, Gombau de Santalinya féu una donació als templers. Ermengol VIII el 1208, llegà al monestir de Bellpuig de les Avellanes la senyoria que tenia al castell de Santalinya per quan hagués mort Berenguer d’Àger. Jaume I el 1274, requerí de Ramon Folc (V) de Cardona el lliurament de diversos castells, entre els quals el de Santalinya, qüestió potser relacionable amb les lluites nobiliàries dels darrers anys del Conqueridor. Quan aquest morí, el vescomte de Cardona posseïa el terme de Santalinya, que aleshores comprenia el castell de Privà, Vilanova de Bellpuig, Estardit, Moragues, Castellnou i Montclús. El 1279, el rei Pere el Gran obtingué del vescomte de Cardona la senyoria de Santalinya; el 1284 confià el castell a Gilabert de Cruïlles. El 1330 el castell s’integrà en el marquesat de Camarasa.
Al segle XVII Santalinya, dins la vegueria de Lleida, pertanyia a l’abat de les Avellanes. Pertanyé al dit monestir fins a l’exclaustració del 1835.