La seva forma varia segons l’ordre arquitectònic, el país i l’època a què pertany. Inicialment tenia una funció estructural, després convertida en ornamental. Els exemplars més antics corresponen a les arts del Pròxim Orient i de l’India, en les quals hom troba precedents de les bases gregues. Al principi la columna grega mancava de base (el fust de la columna dòrica arrencava directament de terra). A la base més simple, el plint, s’anaren acumulant altres elements (els tors, les escòcies, etc.), que constituïren els diversos tipus de base grega. La base àtica és formada per dos tors separats per una escòcia; la coríntia, per dos tors, dos astràgals i dues escòcies; la jònica, per un tor i dues escòcies separades per diverses petites motllures; la composta, per dos tors, un astràgal i dues escòcies. Les bases gregues, a través de l’art romà, foren imitades per l’arquitectura medieval, que en feu evolucionar els perfils.
Al segle XI les bases europees ja eren notablement independents de la tradició grecoromana. En l’estil gòtic les bases assoleixen una altura notable. L’arquitectura renaixentista tornà a les antigues formes clàssiques.