Pot tenir interès per a l’obtenció d’individus ornamentals (algunes races d’ànecs, oques i cignes) o aptes per a algun tipus d’exhibició (galls de combat), però la seva finalitat principal és l’obtenció d’ous, carn i plomes. La gran demanda d’aquests productes avícoles ha comportat la necessitat d’una gran producció i d’un rendiment òptim de l’aviram, aconseguits per selecció dels millors reproductors, i per creació d’híbrids que reuneixin unes característiques de qualitat i de rendiment superiors a les de les races originals. Les bones condicions d’allotjament, higiene, juntament amb la selecció genètica i el fet de substituir alguns dels recursos naturals per altres d’artificials (incubadores, preparats alimentaris artificials, etc) a les explotacions avícoles, han fet que la producció augmentés notablement (fins a obtenir un quilo de carn o una dotzena d’ous amb menys de dos quilos d’aliments) i que hom assolís fins i tot, en alguns casos, la sobresaturació del mercat. L’avicultura és practicada des de l’antigor (existia ja a Egipte i a la Xina alguns segles aC). L’increment fort i la industrialització daten, però, de mitjan s. XIX, època en què foren introduïdes a Europa algunes races exòtiques d’ocells de corral. Als Països Catalans l’avicultura es desenvolupà a la fi del s. XIX, a partir de la fundació de l’Escola d’Avicultura d’Arenys de Mar (1896) per Salvador Castelló, i prengué un gran increment amb la creació de diverses granges avícoles, cap al 1920, a l’entorn de la regió de Reus. Concretament, la introducció de l’explotació a gran escala fou deguda a dos catalans retornats de l’Argentina: Ricard Banús i Pau Fortuny. A partir d’aquests anys, diversos factors impulsaren aquest sector. L’any 1945 fou fundada la Cooperativa Comarcal Avícola de Reus, que ha mantingut una gran vitalitat. L’avicultura, per les seves característiques tècniques, ha sofert un gran procés de descentralització per tot Catalunya. Al País Valencià, la producció avícola de preguerra arribà a ésser molt important, i cal recordar, així mateix, la primera revista especialitzada, España Avícola (1915), publicada a València. Després del 1939, la baixa fou important i els mercats foren conquerits per Reus. Els darrers anys hi ha hagut una recuperació amb un centre a Picassent (Horta), i hom tendeix a la integració (com és el cas d’Avidesa, d’Alzira). Si en un principi el mercat d’ous se centrà a Reus, actualment, i a causa també en part al gran augment de la producció de carn de pollastre, han aparegut altres mercats. Actualment són celebrats cada setmana, a Catalunya, diferents mercats avícoles importants. La producció industrialitzada de carn (pollastre de poca edat, anomenat broilers ) ha experimentat els darrers anys un impuls molt gran iniciat després de la proliferació de les granges dedicades a la producció d’ous. Malgrat el gran increment que ha experimentat la producció industrialitzada dels broilers , la preferència del consumidor han mantingut el consum del pollastre acabat de matar tot i el seu cost més elevat.. És important el fenomen de la integració a l’avicultura; mentre que la producció d’ous és dominada, generalment, pels productors de pinsos, que són veritables financers de tot el cicle de producció i de venda, la producció de carn és dominada pels escorxadors industrials. L’economia de l’avicultura estudia l’aprofitament de l’aviram en l’alimentació humana (carn i ous principalment). El recull estadístic d’aquest tipus de bestiar es fa molt difícil, i les estadístiques de la FAO són molt incompletes. Entre els països productors d’aviram, el primer és la Xina (25% el 2002), seguida, de lluny, pels EUA (12%), el Brasil (6,6%), Indonèsia (5,5%) i l’Índia (5%). La producció d’ous, sobretot de gallina, és molt important en l’economia mundial. Els principals països productors d’ous són la Xina (38%), els EUA (9,5%), Rússia (3,7%), el Brasil (2,8%) i França (1,8%). Als Països Catalans, en el darrer quart del sXX, la xifra d’aviram ha crescut acceleradament, ja que dels sistemes d’explotació tradicional s’ha passat a una forta concentració de granges industrials, dotades d’unes instal·lacions de gran qualitat i amb un alt grau de mecanització. Tot això ha fet possible que, si abans un operari tenia cura de 5 000-6 000 gallines (1963), a finals dels noranta pogués atendre'n unes 55 000. El 1999, Catalunya produïa el 40% de l’aviram de tot l’estat i el 15% dels ous. Per ordre d’importància, les quatre primeres comarques productores eren el Segrià, el Baix Ebre, les Garrigues i la Noguera. Juntes, aquest anyproduïen el 38% del total català. El cens total d’aviram es duplicà entre el 1940 i el 1960 (de 2,2 milions de caps es passà a gairebé 5 milions), i es tornà a duplicar en els vint anys següents (més de 10 milions de caps el 1980) i es quintuplicà fins el 2000 (uns 50 milions). Des dels anys vuitanta, a les comarques nord-orientals catalanes hom ha reduït el nombre de caps, i s’ha produït una creixent diversificació, bé que l’aviram tradicional (pollastres, gallines i galls) segueix mantenint un predomini indiscutible (76% el 1999).
f
Avicultura
avicultura Cria de gallines en bateria (granja Castelló, Arenys de Mar)
© Fototeca.cat