La catalanitat del benasquès no ha estat generalment acceptada: mentre l’afirma Manuel Alvar, la neguen Badia i Margarit i Günther Haensch; Joan Coromines afirma que seria molt fàcil de donar una base científica a una teoria que sostingués la catalanitat de Benasc. Bé que ha tingut una forta influència del castellà, perceptible sobretot en el vocabulari, aquesta ha estat molt menor que damunt els parlars aragonesos. La vitalitat del benasquès entre totes les classes de la població (llevat a Castilló de Sos, relativament més castellanitzat) contrasta igualment amb la desaparició gairebé total dels parlars autòctons de les valls aragoneses veïnes, cosa que contribueix a marcar una frontera lingüística originàriament poc acusada (els benasquesos utilitzen el castellà amb els aragonesos, cosa que no fan amb llurs veïns catalans). En el vocalisme el diferencia dels altres parlars catalans, tot aproximant-lo a l’aragonès, la diftongació de la e i de la o (pieça ‘peça’, puent ‘pont’), tanmateix amb nombroses excepcions (terra, febre, mel, pedra, ferro, vent), i el manteniment de la -o (banco, tronco, febrero), igualment amb excepcions (gall, suc, fenoll); són característics el sufix -iello procedent de -ellu (vediello ‘vedell’, castello ‘castell’) i els plurals femenins en -as (gallinas, vacas). El consonantisme és relativament més afí al dels dialectes ribagorçans occidentals (ensordiment de la -z- intervocàlica i, en general, apitxament; palatalització dels grups pl, fl, cl: pllorar, fllor, cllau); el manteniment de la -n (molton, plan, man ‘mà’, però demà) i la conversió de -atu, -etu, - itu en -au, -eu, -iu (forau ‘forat’, moveu ‘mogut’, dormiu ‘dormit’) el diferencien de la resta del català. En morfologia és característica la conjugació del verb ésser (sigo ‘soc’, ies ‘ets’, ie ‘és’, etc.) i la terminació en -ts de la segona persona del plural (treballats ‘treballeu’, treballarets ‘treballareu’); com en els altres parlars ribagorçans, té la preposició ta ‘per a’.
m
Lingüística i sociolingüística