Situació i presentació
El municipi tal com es va constituir definitivament a la fi del primer terç del segle XIX és format per tres antigues entitats d’història i característiques geogràfiques diferenciades: el nucli central, que ha donat el nom del municipi, inclou l’antic terme del castell d’Avinyó i és un sector relativament homogeni, centrat per la població. La part N del terme és composta per l’antiga quadra i jurisdicció de Relat, formada per la vall d’aquest riu i els seus vessants, que és la porta o canal de comunicació entre el Bages i el Lluçanès; finalment, la part S, des de la unió de la riera d’Oló amb la Gavarresa, i el sector SE, que s’allarga fins a l’Hostal de la Grossa, al límit amb Moià, ja dalt de l’altiplà del Moianès, és formada per la parròquia de Santa Maria d’Horta, integrada en la vall històrica d’Artés, de la qual es va separar definitivament al principi del segle XIX.
El terreny és força accidentat, tot i que no hi manquen sectors planers, sobretot a les valls de les rieres i a les plataformes estructurals elevades. El sector de vall que centra el poble d’Avinyó es troba molt retallat a la part E, però s’allarga pel NE per la vall de la Riera Gavarresa, que s’uneix a la riera de Relat, a llevant de la població, i que té a prop del seu curs superior els històrics masos de la Posa i la Vall. A ponent de la població s’alcen els serrats de la Pineda i del Pla de Guardiola on es hi ha els masos del Morisco, Can Roca, la Garriga, els dos Carboners i la capella de Sant Sadurní. El sector S del terme és drenat per la riera daOló.
El terme comprèn, a més del poble d’Avinyó, cap administratiu, els pobles d’Horta d’Avinyó (o Santa Maria d’Horta) i Santa Eugènia de Relat, les caseries del Carrer de Sant Jaume i de Torcó (o el Carrer de Torcó) i la urbanització d’Urbissol. La xarxa viària d’aquest municipi és composta per dues carreteres d’ordre secundari que es creuen a la població. La carretera B-431 de Sabadell a Prats de Lluçanès travessa el terme de S a N i és paral·lela a la Riera Gavarresa; i la carretera BP-4313 de Vic a Súria, que va de SE a NW i enllaça cap a l’E amb Santa Maria d’Oló i Vic i cap a l’W amb Balsareny. L’Eix Transversal travessa el sector S del terme.
La població i l’economia
Els censos de població (avinyonencs o avinyonesos) més antics són els de 1368-70, on es comptabilitzen 54 focs, i el del 1.553, en què ja havien pujat a 54.
Plaça Major d’Avinyó
© C.I.C. - Moià
Al principi del segle XVIII (1718) tenia 336 h i al final de segle la xifra ja s’havia doblat. Al llarg del segle XIX es produí un augment significatiu de població, tot i els darrers reculaments del final de centúria. El segle XX s’inicià amb 1.505 h, xifra en creixement fins a la dècada de 1940. La instal·lació a mitjan segle de dues fàbriques tèxtils va fer que el cens de població del terme reprengués un ritme moderat de creixement fins el 1991, quan se censaren 2.049 h. El padró del 2005 mostrava un lleuger creixement amb 2.067 h, i la població ocupada era principalment industrial (56,8%).
L’agricultura és encara una important font d’ingressos en el conjunt de la dinàmica econòmica del municipi. Els conreus ocupen els fons de les valls i les parts més planeres, amb un predomini del secà, on es produeix principalment blat, ordi, civada, llegums i farratge, mentre que el regadiu és poc extens, essencialment compost per petits horts familiars conreats a temps parcial i per a l’autoconsum. El conreu de la vinya, molt important anys enrere, mostra una nova vitalitat amb la inclusió de la producció sota la denominació d’origen Pla de Bages.
Les explotacions agràries es complementen amb les granges porcines i també bovines, principalment vedells d’engreix i vaques de llet, la qual cosa ha comportat la instal·lació d’una notable indústria càrnia.
Al serrat d’Aguilera es trobà un filó de lignit.
La indústria tradicional del municipi és la tèxtil, especialment la de teixits de cotó. Des del segle XVIII el poble disposava d’alguns telers menestrals de llana i de cànem, planta de la qual el 1782 es colliren 20 quintars només a la parròquia de Sant Joan. El 1845 funcionava al terme una empresa de filatura de llana, a la fi del mateix segle ja hi havia una quadra de telers i al voltant del 1910 funcionaven al terme tres fàbriques de teixits i quatre molins fariners.
Al principi del segle XX, i des del segle XVII, se celebraven a la població dues fires, una el darrer diumenge de juliol i l’altra el darrer diumenge de desembre, les quals gradualment anaren perdent importància fins a la seva desaparició. S’hi celebra mercat setmanal.
El poble d’Avinyó
Façana principal de l’església de Sant Joan (Avinyó)
© C.I.C. - Moià
El poble d’Avinyó (353 m) es formà a partir del segle XVI. El 1553 tot el terme del castell d’Avinyó tenia només 15 famílies que habitaven en masos dispersos. El 1626 ja es registren 16 cases agrupades i 26 masos. El 1686 passà a 27 cases, a 69 el 1782 i a 188 el 1860. Hom hi censà 1 802 h el 1986, 1 905 h el 1996 i 2 010 h el 2006.
Es creu que la primitiva parròquia de Sant Joan d’Avinyó era situada a la part de llevant del poble, sobre el balç de la riera de Relat, a l’indret on hi ha la rectoria vella (ara Can Peres). Una crònica vella, copiada el 1646, diu que el 1232 es construí una nova església, a l’indret de l’actual, sobre una antiga capella construïda l’any 932 per encàrrec del comte de Barcelona, Sunyer, que és la que va donar origen al poble. Aquesta església, dedicada a sant Joan, santa Coloma i Santa Maria, i que originàriament constava d’una sola nau i un transepte on s’obrien tres absis, fou molt modificada el 1665, quan s’inicià l’arrebossament i l’abarrocament del seu interior. Ampliada amb capelles als segles XVII i XVIII i totalment transformada el 1881 amb la unificació de teulades, conversió de capelles laterals en naus secundàries i supressió dels antics absis, que foren restituïts en estil neoromànic al segle XX.
Façana de Cal Verdaguer (Avinyó)
© C.I.C. - Moià
En ressalta la gran plaça quadrada que té per fons l’església, envoltada de cases setcentistes i, en especial, el gran Mas Verdeguer, situat a la part de migdia del poble, amb una gran galeria amb tres nivells ben proporcionats d’obertures d’arc de mig punt, i esgrafiats (restaurats el 1988). A la façana de migjorn hi ha rellotge de sol inclòs a l’Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans. La masia és ja documentada al segle XVI, al fogatge de l’any 1553 on hi ha referenciat "Jaume Verdaguer, Benent Verdaguer i en Miquel en casa de’en Barraquer" com a homes de la parròquia i terme d’Avinyó. La gran obra de la masia correspon al segle XVII i, més endavant, a l’any 1775 fou construïda la nova façana de migdia amb la galeria porxada i els esgrafiats per Pau Verdaguer. Darerra de l’església, destaca la casa modernista construïda per la família Abadal a principis del segle XX.
També és notable tant per les proporcions com per les restes d’antics esgrafiats la rectoria vella, que té dates de construcció del 1635 al 1808; indica l’emplaçament de l’antiga església i el cementiri.
El poble d’Avinyó disposa d’un nombre important de grups esportius i instal·lacions esportives. Hi ha també el
Torre modernista de l’Abadal (Avinyó)
© C.I.C. - Moià
Teatre Catalunya (1959) i es publica amb una periodicitat trimestral la revista “el Finestral”, editada per l’ajuntament. El 1978 s’inaugurà la Biblioteca Popular d’Avinyó i el 1989 el Centre Cívic Can Tutó.
La festa major se celebra el tercer diumenge de setembre.
Altres indrets del terme
El municipi comprèn, a més del cap municipal, els pobles d’Horta d’Avinyó i Santa Eugènia de Relat. Entre les masies escampades pel terme cal destacar antics masos com l’Abadal, origen d’aquest llinatge, la Portella, la Torre, Guardiola, Carboneres, o la Pineda, tots existents al segle XIV, l’Azina, Oliveres, el Freixe, la Roqueta, l’Illa o el Pla, aquesta darrera refeta al principi del segle XX imitant l’estil àrab i fins amb una inscripció amb lletres aràbigues al frontis. Algunes tan antigues i notables com la Posa i el Molí del Vinyers, avui són abandonades i en ruïnes.
A la part ponentina del terme, enfilada a la serra del Morisco hi ha la vella capella de Sant Sadurní, d’origen i planta romànics, però que el 1787 fou transformada i abandonada perquè l’havia destruïda un llamp el 22 de juliol de 1784, segons diu una làpida de la façana.
Interior de la capella de Sant Sadurní (Avinyó)
© C.I.C. - Moià
També cal destacar l’antiga parròquia de Sant Marçal de Relat al N del terme i, al sector SE del terme, la urbanització Urbissol o Urbisol, que el 2001 tenia 6 h i s’hi accedeix per una pista que surt de la carretera C-25. També és notable el pont gòtic de la Riera Gavarresa, construït al segle XIV però reparat per desperfectes els anys 1719 i 1783, aquesta darrera vegada a causa d’un terratrèmol.
La història
La història del terme estricte d’Avinyó, el que correspon al vell terme del castell i de la parròquia de Sant Joan, comença el 974 amb motiu d’una donació de terres situades en terme del castrum Avingone o Avinione al monestir de Sant Benet de Bages. Del castell d’Avinyó, que donava cohesió i unitat al terme, no en queda cap rastre; se sap només que es trobava a llevant del terme, prop de la carretera que va de Santa Maria d’Oló a l’indret conegut abans per la Riberota i ara per la Costa del Castell, a un centenar de metres de l’indret on el 1895 s’aixecà el cementiri del poble. Des d’abans del 1121 era en poder de la gran família Queralt i sota la guarda o protecció d’uns cavallers cognominats Avinyó. Aquesta família va extingir-se amb Guillem d’Avinyó entorn del 1210 i la castlania passà a la família Calders. El domini dels Queralt s’extingí a la fi del segle XIII i el terme passà després a una branca dels Cardona (1335). Extingit el domini dels Cardona al final del segle XIV, el 1409 comprà el terme el comte de Peralada, Joan de Rocabertí de Pau i de Bellera. Els seus successors el tingueren fins a la fi del segle XVIII, moment en què per parentiu passà a la casa de Castellbell, que el 1803 vengué les rendes i els drets del terme als Verdeguer, propietaris d’Avinyó.
Masia de la Ruca, Avinyó
© C.I.C -Moià
El passat d’Avinyó enregistra pocs fets notables; potser el més remarcable és que el 16 de novembre de 1848, en el curs de la guerra dels Matiners, Rafael Tristany va derrotar i fer presoner a Avinyó el brigadier isabelí Manzano i 700 soldats isabelins. Durant aquesta guerra es va construir la torre del telègraf o torre dels Soldats, situada al NE del poble a 485 m, presidint la vall.