Amb Bruno Maderna fundà (1954) i dirigí l’Studio di Fonologia de Milà, on experimentà tècniques de composició amb mitjans electroacústics. Dirigí també la revista Incontri Musicali (1957-62), dedicada a la música contemporània. Exercí com a professor de composició a les universitats de Darmstadt i Harvard, i a la Juilliard School de Nova York (1963-71). En les seves composicions se serví lliurement tant de tècniques tradicionals com de la tècnica serial i d’altres. Hom pot esmentar-ne: 5 Variazioni (1951), Nones (1954), Alleluyah I i II (1955-57), Omaggio a Joyce (1958), Circles (1960), Visage (1961), Epifanie (1959-63), Passaggio (1962), Laborintus II (1965), O King (1968), Sinfonia (1969), Opera (1970), Sequenze , per a diversos instruments solistes (1965-75), Il Ritorno degli Snovidenia (1976-77), i les obres dramàtiques La Vera Storia (1980), Un re in ascolto (1984), Outis (1996) i Cronaca del luogo (1999). El 2004 s’estrenà pòstumament al Théâtre Mogador de París la seva darrera composició, Stanze , per a baríton, tres cors masculins i orquestra. Fou guardonat amb nombrosos premis, entre els quals cal esmentar el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia al conjunt de la seva trajectòria.
Luciano Berio
© Fototeca.cat
Compositor italià.