El seu origen, cal cercar-lo al s XVII (1609, banc d’Amsterdam; 1656, el banquer suec Palmstruch; 1694, Bank of England). Els comerciants dipositaven llurs monedes a les mans dels banquers, els quals lliuraven, en canvi, certificats de garantia al portador. Aquests certificats, més còmodes, anaren assolint cada cop més solvència sobre les monedes, i s’anaren convertint en bitllets de banc, establerts pels banquers en funció de les monedes en dipòsit i de les quantitats que aquests havien de rebre en concepte de préstec a tercers. D’aquesta faisó s’acresqueren les transaccions i la quantitat de diner en circulació, fins al punt que, en arribar el s XIX, els bitllets de banc eren generalment acceptats. La llei garantia al portador el dret de convertir-los en el banc emissor per la quantitat en or o en moneda de reserva equivalent, i de forma il.limitada; però a partir de la Primera Guerra Mundial, i sobretot després de la crisi del 1929, el bitllet de banc adquirí curs forçós i esdevingué inconvertible. Els bitllets de banc formen part dels passius monetaris dels bancs centrals, els quals han de procurar d’evitar una emissió excessiva a fi que la relació entre bitllets en circulació i existències en moneda de reserva no en comprometi la solvència (paper moneda).
m
Economia
bitllet de banc de 25 pesos forts, del Banc de Barcelona
© Fototeca.cat