La tija o canya és dreta, nuosa, acabada en un plomall anomenat cima o fletxa, format per panícules d’espiguetes constituïdes, cadascuna, per dues flors masculines; aquesta tija és plena d’una medul·la esponjosa que posseeix un elevat contingut de sucre quan la planta és jove. Les fulles són alternes, lanceolades, d’un verd intens, aspres, una mica ondulades al marge, i fan aproximadament 50 cm per 4 o 5. Les flors femenines s’agrupen en espiguetes biflores en les quals la flor inferior és estèril, mentre que la superior consta d’un ovari i dos llargs estils; aquestes espiguetes s’ordenen en un cert nombre de rengles sobre un eix anomenat espigot i formen una inflorescència especial anomenada panotxa, que neix a l’axil·la d’una fulla, protegida per un embolcall format per unes bràctees o pellerofes, per l’extrem de la qual surten els filaments llargs i sedosos dels estils, que pengen com una cabellera (cabellera de blat de moro). Bé que amb el nom de blat de moro, d’Índia o de les Índies la planta és coneguda a la major part del Principat i de les Illes i en diversos punts del País Valencià, al Camp de Tarragona i zones properes hom l’anomena també moresc, i a les comarques més occidentals del Principat, així com en una bona part del País Valencià, panís; en una altra part del País Valencià, sobretot a les comarques meridionals, i a Eivissa sol rebre el nom de dacsa, i encara, el de milloc en algunes contrades pallareses.
Origen, evolució i varietats
Actualment el blat de moro només és conegut conreat i no hi ha cap certesa sobre els avantpassats que l’han originat. La hipòtesi que sembla més versemblant és la que el fa descendent d’un antecessor desconegut amb deu parells de cromosomes que, en hibridar-se amb alguna planta del gènere Tripsacum, hauria originat el gènere Euchlaena, el més afí actualment al blat de moro, el qual en hibridar-se posteriorment amb aquest desconegut antecessor, hauria donat origen a les varietats més recents de blat de moro. L’origen d’aquest antecessor i fins i tot la seva relació amb el blat de moro actual resten foscs. La majoria dels autors suposen que era semblant als anomenats blats de moro vestits (els que tenen els grans protegits per una bractèola) i que procedia de les valls andines de Colòmbia i l’Equador o de les terres de l’alt Paraguai; però també ha tingut partidaris l’origen asiàtic; i també hi ha autors que es decanten per les terres altes de l’oest de Guatemala o del centre de Mèxic. Estudis palinològics recents fets a Mèxic semblen confirmar, però, la presència de blat de moro a Amèrica abans de l’arribada de l’home, perquè han estat trobats grans de pol·len de blat de moro en sediments als quals hom atribueix una antiguitat de prop de 60.000 anys, mentre que les restes més antigues d’indústries lítiques a l’Amèrica del Sud no ultrapassen els 15.000 anys, i, a Mèxic, els 10.000. D’altra banda, l’estudi fet per mitjà del mètode del carboni radioactiu de mostres de blat de moro trobades en enterraments del sud-oest dels EUA (Bat Cave, Tularo Cave) i de Mèxic (Cueva de la Perra), que corresponen a varietats semblants a les actuals, ha mostrat que fa com a mínim 4.500 anys que el blat de moro era conreat en aquelles terres i presentava una diversificació pràcticament tan gran com l’actual, la qual cosa sembla confirmar que ja era conreat des de feia molts segles.
Grups de varietats* del blat de moro
| nom vulgar de les varietats | nom científic | característiques principals | llocs on és conreat |
|---|---|---|---|
| blat de moro vestit | Zea mays tunicata | grans de panotxa protegits per una bractèola cada un; varietat molt primitiva | Amèrica |
| blat de moro farinós | Zea mays erytrolepis | grans tous, sense endosperma dur; molt tardà | Amèrica tropical |
| blat de moro dolç | Zea nays rugosa | grans amples i cuneIformes, translúcids, amb la superfície arrugada caracteristicament i el midó més o menys transformat en sucre, utilitzats per a l’alimentació humana | Canadà, centre i cosa nord-est dels EUA |
| blat de moro ceri | Zea mays ceratina | grans amb endosperma cerós; midó només amb amilopectina, hidrats de carboni diferents dels de les altres varietats | Àsia oriental |
| blat de moro dur | Zea mays indurata | grans amb endorsperma dur, rodons; planta força alta; panotxa llarga i cilíndrica, el més conreat després del dentat (10-15% del total mundial) | Argentina, Sud d’Europa |
| blat de moro esclafidor | Zea mays everta | grans petits, ovals, allargats que, en escalfar-se, esclaten i formenn una massa blanca, dolça i comestible (→ roseta); panotxes també petites | Amèrica llatina, sud-oest dels EUA, sud d’Europa |
| blat de moro de queixal | Zea mays indentata | grans més o menys allargats, amb la part superior, on hi ha un endosperma tou, una mica enfonsada; plantes molt altes (2,5-4,5 m), panotxes grans; és el més conreta (75-80% del total mundial). | |
| *aquests grups de varietats han rebut consideracions taxonòmiques diferents (espècie, subespècie, raça, etc.) segons els autors. actualment hom tendeix a considerar-los grups argonòmics sense categoria sistemàtica definida. | |||
Hibridació artificial
Charles Darwin aconseguí per primera vegada l’autofecundació controlada d’una planta de blat de moro (1876), però les línies pures obtingudes no eren generalment tan vigoroses com el progenitor i no foren considerades d’interès fins que George Harrison Shull i Edward Murray East (1908) obtingueren per primera vegada híbrids simples a partr de línies pures o comprovaren que llurs rendiments eren superios als del millor progenitor; l’inconvenient, però, consistia en el fet que aquests progenitors, resultats de línies pures, tenien sovint rendiments molt baixos, i els híbrids no sempre tenien interès econòmic. Fou D.F. Jones (1920) qui feu el pas decisiu en aconseguir l’obtenció d’híbrids dobles per encreuament entre dos híbrids simples i en comprovar que els nous híbrids eren excepcionalment productius. Entre el 1934 i el 1936 començaren a difondre's comercialment pels EUA els blats de moro híbrids dobles i, posteriorment, per tot el món. L’obtenció dels híbrids de blat de moro representa una de les grans conquestes de la genètica moderna; els rendiments han augmentat de faisó espectacular, així com la resistència als diferents factors adversos, i han desplaçat totalment les varietats tradicionals. Els grans d’híbrids, però, només donen una producció elevada a la primera generació. Si hom planta els grans obtinguts en aquesta, la producció baixa del 15 al 25% a la segona generació i a les posteriors.
La recerca sobre varietats híbrides s’inicià a Catalunya el 1932 assajant els híbrids obtinguts per Cruz A. Gallástegui. El 1933, sota la direcció de Josep A. Soler i Coll, a les granges experimentals de Bítem (Baix Ebre) i de Caldes de Montbui (Vallès Occidental), hom començà l’elaboració de línies pures autòctones; les línies obtingudes foren sotmeses a encreuament retrògrad per a seleccionar-ne les millors. Aquests treballs, però, foren interromputs el 1936. A partir del 1949, després de la importació directa d’una extensa gamma d’híbrids dobles americans (facilitats per la FAO), hom en feu noves experiències. Més tard, aquestes activitats foren traspassades a l’Instituto Nacional de Investigaciones Agronómicas, que ha continuat l’activitat investigadora al Centro de Mejora del Maíz, de Madrid. La majoria dels híbrids comercials són de gra dentat i groc, resultat d’una hibridació doble. Per a la producció de blat de moro farratger hom utilitza generalment el gra produït per la primera generació; al mercat, però, hi ha una extensa gamma d’híbrids farratgers adequats per a cada zona.
Grups de varietats de blat de moro híbrid segons el cicle vegetatiu
| grup | tipus de cicle | durada en condocions etàndard | varietat tipus |
|---|---|---|---|
| I | ultraprimerenc | 70 dies | Wisconsin-1600 |
| II | molt primerenc | 80-85 dies | Wisconsin-242 |
| III | primerenc | 90-95 dies | Wisconsin-355 |
| IV | semiprimerenc | 100-105 dies | Wisconsin-464 |
| V | semiprimerenc | 105-110 dies | Ohio-M-15 |
| VI | cicle mitjà | 115-120 dies | Iowa-4316 |
| VII | semitardà | 120-125 dies | Indiana-416 |
| VIII | tardà | 130-135 dies | US-13 |
| IX | molt tardà | 135-140 dies | US-523 W |
| X | ultratardà | 154-155 dies | Florida-W-1 |
Agronomia i fitopatologia
El blat de moro és, probablement, el cereal amb un nombre més gran de varietats, que hom reuneix generalment en vuit grups, als quals alguns autors han donat valor de subsepècie i fins i tot d’espècie. Aquesta gran variabilitat ha permès al blat de moro, planta originàriament tropical, d’adaptar-se a tota mena de condicions climàtiques, i així hom el troba des de prop dels 60° de latitud nord (Canadà) fins a l’Equador, i des de nivells inferiors al de la mar (depressió del Caspi) fins a altituds de prop de 4 000 metres (Andes del Perú). Té el punt òptim de creixement, però, en un règim de dies llargs i assolellats amb una temperatura mitjana estival d’uns 24°C i mai no inferior a 19°C i una pluviositat d’uns 500 mm anuals amb un màxim a l’estiu. També s’adapta bé a tota mena de sòls, sempre que no siguin excessivament humits, argilosos o rics en sals tòxiques, tot i que té preferència pels sòls francs, profunds i rics en matèria orgànica.
És planta molt sensible a les deficiències nutritives; la de magnesi, per exemple, es manifesta en les fulles, que es presenten variegades; l’excés de fòsfor al terreny no la perjudica, però sí, per contra, el de nitrogen, que provoca un excessiu desenvolupament foliar amb disminució del rendiment en gra. El conreu del blat de moro exigeix una llaurada inicial profunda (35-40 cm), generalment acompanyada d’un bon adobament i, a continuació, una bona rasclada superficial. L’època de sembra pot variar molt segons el clima del país, la varietat utilitzada i la successió de conreus; generalment hom ho fa des de mitja primavera fins a mitjan estiu (d’abril a juliol a l’hemisferi nord).
Inflorescència masculina (cima o fletxa) i inflorescència femenina (panotxa)embolcallada perl les pellerofes tendres del blat de moro
© Fototeca.cat
El blat de moro requereix regades freqüents, però especialment en terrenys silicis, no gaire abundants, puix que és afectat tant per l’excés (asfíxia de les arrels) com per la manca d’humitat (tendeix a desenvolupar l’arrel en perjudici de la part aèria). La producció del gra al secà oscil·la, als Països Catalans, entre 3 000 i 6 000 kg/ha, mentre que al regadiu hom en pot obtenir de 8 000 a 10 000 kg/ha. La collita del gra s’inicia quan la planta té solament del 20 al 30% d’humitat. Generalment és necessària la dessecació posterior del gra per tal d’emmagatzemar-lo amb un màxim del 15% d’humitat (del 18% si hom emmagatzema les panotxes senceres), puix que, altrament, hom s’exposa a pèrdues considerables per fermentació. Pel que fa al blat de moro farratger, que és el destinat a l’alimentació del bestiar, les produccions són, al secà, de 15 a 20 tm/ha, i, al regadiu, a la ratlla de 50 a 80 tm/ha. Hom fa la collita del blat de moro farratger quan el gra és completament format i la planta té una humitat màxima del 80%. Abans d’ensitjar-lo és recomanable de trossejar-lo i maçolar-lo per tal d’afavorir-ne la fermentació làctica.
Les principals malures que l’afecten són el rovell, produït pel fong Puccinia sorghi, el carbó, produït per Ustilago maydis i la podridura de les arrels, produïda per fongs de diversos gèneres (Fusarium, Gibberella, Diplodia, Nigrospora, Helminthosporium, Rhizoetonia). Entre els insectes, sovint larves, que l’ataquen, cal esmentar els corcs, el cuc de la panotxa, el cuc filferro, el cuc gris, el cuc blanc i diversos pugons i llimacs. El gra també pot ésser atacat dins els graners per l’alucita i el corc del blat. La producció de blat de moro s’ha incrementat espectacularment els últims quaranta anys amb la introducció dels blats de moro híbrids. L’obtenció d’híbrids de blat de moro va lligada a la possibilitat de l’autofecundació, que permet d’obtenir línies pures a partir d’un sol progenitor prèviament seleccionat, i a l’aplicació de les noves tècniques de biotecnologia i enginyeria genètica.
Composició i transformació del gra
Les proteïnes de blat de moro (principalment una prolamina, la zeïna) no formen una matèria glutinosa com les del blat, motiu pel qual el pa fet amb farina de blat de moro presenta una certa semblança amb el que homn preprara amb farina de blat sense llevat; és aplanat i granular en lloc d’ésser porós.
Blat de moro
© C.I.C - Moià
El valor nutritiu del blat de moro és inferior al del blat, i als països on la població s’alimenta principalment amb aquest cereal és freqüent la pel·lagra, a causa de la insuficiència d’àcid nicotínic en la dieta. El blat de moro és emprat directament o indirectament a gran escala en l’alimentació del bestiar i constitueix un dels principals components dels pinsos composts com a font hidrocarbonada i de carotè (provitamina A), amb un contingut d’aquest darrer de 200 a 900 μg/100 g. El blat de moro conté més del 60% de midó, i és la primera matèria més important per a la fabricació de xarops de glucosa (glucosa líquida). També és utilitzat en ús domèstic com a base de molts plats (menjar blanc, salses), car dóna una pasta que en gelatinitzar-se presenta una textura compacta que permet de retirar-la fàcilment del motlle. Les cremes en pols són preparades gairebé sempre a base de farina de blat de moro amb un colorant i aromatitzades.
Una altra indústria tan important com la feculera —o més— és la dels grans molins semolers de blat de moro, enfocats principalment amb vista a l’obtenció de productes per al consum humà i per a la fabricació de la cervesa. Hom obté el hominy, fragments de 3 a 6 mm (1/4 de gra aproximadament), utilitzats per a la fabricació de corn flakes (flocs de blat de moro); el gritz, fragments més petits, de 0,4 a 1 mm, destinats a la fabricació de cervesa; les sèmoles, semblants a les sèmoles de blat dur; i les farines, el producte més fi, de menys de 0,25 mm, semblants a una semolina de blat. Aquests dos darrers productes són destinats al consum humà per a fer polenta, plat típic italià, i altres preparats alimentaris com el gofio, a les Canàries, i el farro o farinetes, a Catalunya.
Els subproductes de la industrialització del blat de moro (segó, germen, gluten i farines baixes) són aprofitats per les indústries d’alimentació animal; el més important de tots aquests és el germen. A causa del seu contingut d’oli, molt elevat (30-50%), cal extreure'l abans de l’emmagatzematge del gra per tal de prevenir-ne l’enranciment. Aquest oli, de color groguenc clar, té moltes aplicacions industrials, ultra ésser emprat també per a usos alimentaris i farmacèutics. Un cop l’oli és extret per pressió, resta com a subproducte el tortó de germen, molt apreciat també per la indústria de pinsos. El germen és molt més ric en matèries minerals que no pas les altres parts del gra. Conté del 2 al 4% de sucres i, a més, dextrines, que en el cas del sweet corn poden arribar al 6%. El gluten, que té del 65 al 75% de proteïnes en extret sec, és utilitzat per a l’obtenció d’hidrolitzats de proteïnes, components importants en la producció d’aliments.
Composició química del blat de moro i dels seus subproductes
| humitat % | lípids % | proteïnes % | glúcids % | fibra % | cendres % | vit B1 μg/g | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| gra sencer | 10,8 | 4,3 | 10,0 | 71,7 | 1,7 | 1,5 | 4,5 |
| endosperma | 12,0 | 1,3 | 9,7 | 76,2 | 0,4 | 0,4 | - |
| embrió | 10,0 | 28,8 | 18,9 | 30,6 | 2,6 | 9,1 | 26,1 |
| segó | 10,0 | 1,3 | 5,6 | 66,7 | 15,3 | 1,1 | - |
Producció a les societats precolombines i introducció a Europa
En una bona part, l’Amèrica precolombina arribà al seu alt grau de civilització gràcies al conreu d’aquesta planta, que constituí, i constitueix encara avui, la base de l’alimentació. Els asteques n'eren grans consumidors, i se'l menjaven en diverses formes de truites o coques fetes amb farina (tlaxcalli axayacat). Els inques bullien el gra i en feien farinetes (hipi-mucca). També en feien truites o coques (api); fermentant el gra amb aigua produïen una beguda, acca o chicha. Dels residus de la fermentació, en feien el huinyapu, beguda escumosa bastant forta. Per la seva importància alimentària, el blat de moro havia originat mites i llegendes religioses, dedicacions als déus, etc. A l’arribada dels castellans a Amèrica, el conreu s’estenia al nord per Virgínia, Arizona i àdhuc pel Canadà, mentre que pel sud arribava fins a Xile.
El descobriment d’Amèrica fou el que permeté l’extensió del blat de moro per Europa, i d’Europa, als altres continents. Colom, en tornar d’Amèrica, ja digué als Reis Catòlics que hi havia trobat àmplies extensions de conreus de blat de moro. Al començament del segle XVI el naturalista Francisco Hernández el portà d’Amèrica a Sevilla. Gonzalo Fernández de Oviedo refereix, a la Historia natural y general de las Indias (1525), que es feia blat de moro prop de Madrid. Però, de fet, aquest conreu no s’estengué a la península Ibèrica fins el 1604, que l’almirall Gonzalo Méndez de Cancio, governador de Florida, l’introduí a Astúries i a Galícia. A la Itàlia septentrional fou introduït al començament del segle XVI, però fins al segle XVIII no es difongué veritablement per Itàlia i per la resta d’Europa. Als Països Catalans no fou conreat, probablement, fins al segle XVIII al País Valencià i al Principat —una de les primeres dades conegudes és un delme d’Alella (Maresme) de l’any 1703—. A partir de la segona meitat d’aquell segle s’havia estès per tota l’àrea on són registrades pluges d’estiu, i adquirí, després, una gran importància, especialment a Olot. L’arribada de 450 qm d’aquest gra al port de Barcelona el 1768 és un índex de la importància que havia adquirit ja al mercat. Les característiques de la planta influïren decisivament tant sobre els sistemes de conreu com sobre els rendiments econòmics, per tal com substituí en alguns sectors el guaret i, en d’altres, els cereals de cicle curt menys productiu.
Producció i consum actuals
El blat de moro és el tercer dels cereals (després del blat i de l’arròs) pel volum de la producció, i el primer dels destinats a farratges. A més de les aplicacions alimentàries, en té d’industrials, puix que hom n'obté midó, oli, dextrosa, dextrina, àcid làctic, glucosa, alcohols, etc. La producció de blat de moro no ha deixat d’augmentar al llarg del segle XX, a causa, sobretot, de la implantació progressiva de les cultivars híbrides, la qual cosa ha significat un augment dels rendiments. Així, en 1934-38 i 1948-52 la producció passà de 110 000 000 t a 132 000 000 t.
Plantes de blat de moro en flor
© Fototeca.cat
El creixement més gran tingué lloc a partir de la segona meitat del segle XX. El 1955 la producció assolí els 176 000 000 t, i els anys següents la producció ha mantingut, malgrat les irregularitats, la tendència ascendent: en 1981-90 la mitjana anual de la producció fou de 447 320 000 t, en 1991-2000, de 606 330 000 t, i en 2001-2 de 608 520 000 t. Quant als rendiments i la superfície conreada, hom pot constatar també una progressió evident: en 1961-70 la mitjana anual dels rendiments en la producció del blat de moro fou de 21,77 q/ha, passà a 28,93 q/ha en 1971-80, a 34,80 q/ha en 1981-90, a 40,54 q/ha en 1991-2000 i a 43,79 q/ha en 2001-2. Pel que fa a la superfície conreada, en el període 1961-70 la mitjana anual fou de 109,08 milions d’ha; en 1971-80, de 121,45 milions d’ha; en 1981-90, de 128,30 milions d’ha; en 1991-2000, de 137,47 milions d’ha i en 2001-02, de 138,92 milions d’ha. Prenent com a base els valors de 1961, el càlcul del creixement respecte a la mitjana de 2001-02 dóna els següents increments per a cadascuna de les tres magnituds: 196% (producció), 125% (rendiment) i 31,7% (superfície conreada). Tot i que en aquests increments hi ha una gran diversitat de situacions, cal atribuir-los bàsicament a les constants millores en les tècniques de conreu, a l’obtenció de varietats més productives per manipulació genètica i a la generalització en l’ús de fertilitzants, pesticides, etc.
Tradicionalment, la regió més productora de blat de moro és la del Corn Belt, nord-americà, seguida en importància per la conca del Iang-Tsé, Ucraïna i Java, la conca del Danubi, la regió oriental de les Pampes, i la conca del Ganges. Per grans regions (2002), el continent americà segueix essent el principal productor (52% del total) i, dins d’aquesta regió, la producció dels EUA representa tota sola el 37,5% de la mundial. Segueixen, a molta distància, el Brasil, Mèxic, l’Argentina i el Canadà (5,8%, 2,7%, 2,4% i 1,1% respectivament).
L’Àsia (exclosa Rússia) contribueix al total mundial amb el 27% de la producció, mentre que la Xina, tota sola, n'aporta el 20%. La seva producció és, en termes relatius, la que més ha crescut, ja que el 1970 era tan sols el 12% del total mundial, i al llarg dels tres decennis següents s’ha multiplicat per 3,7 (mentre que la dels EUA ho feu per 2,1). A molta distància de la Xina, són productors asiàtics importants l’Índia i Indonèsia, amb un 1% cadascuna. Per continents o regions, segueix en importància la producció europea (exclosos els estats de la CEI), amb l’11,4%. França és el primer productor (23% del total europeu), seguida d’Itàlia (15,7%) i Romania (12,2%). La producció africana en relació amb el total mundial és modesta (7%), i els únics productors importants són Sud-àfrica i Egipte (21% i 16% en el conjunt africà, respectivament). Finalment, la producció de la CEI (la meitat de la qual correspon a Ucraïna) és encara més migrada (1,3% del total mundial) i la d’Austràlia és negligible. L’any 2000, la producció comercialitzada al mercat internacional fou el 12,8% de la total.
Els EUA, amb un 62% d’aquest volum, foren el principal exportador. Seguien l’Argentina (15,5%), la Xina (12,8%) i el Brasil (3%). Entre els importadors sobresortien el Japó (20%), i Corea (12%), seguits d’Egipte, Mèxic i la Xina, amb prop del 6% cadascun. Els preus internacionals del blat de moro tingueren tendència a la baixa durant els anys seixanta, i a la puja durant els setanta, moment a partir del qual han oscil·lat, malgrat l’estret control imposat pels EUA. Com en el cas del blat, el mercat internacional del blat de moro és regulat per l’Acord Internacional del Gra (1995, inicialment Acord Internacional del Blat, 1949).
La producció de blat de moro als Països Catalans
La producció de blat de moro als Països Catalans representa el 9,3% del total espanyol (1998), i la superfície, el 8,8%. La producció més elevada, és amb diferència, la de Catalunya, amb el 95% de la producció i el 93% de la superfície. El País Valencià aporta el 4,2%, mentre que a les Balears és gairebé inexistent. Els conreus de secà són molt minoritaris (17%) i pràcticament exclusius de Catalunya, on el blat de moro es produeix bàsicament als regadius de la regió de Lleida i especialment del Pla d’Urgell (65% de la producció i 56% de la superfície), bé que les zones tradicionals eren sobretot els Pirineus (fins a 1 200 m) i els Prepirineus fins al Montseny; al País Valencià hom el conrea a les zones de regadiu (Ribera del Xúquer i a l’Horta, Baix Segura). Com s’esdevé a l’Estat espanyol, que el 1998 importà una quantitat d’aquest cereal equivalent a la meitat de la seva producció aquell any, els Països Catalans han d’abastar-se en el mercat mundial per a satisfer llurs necessitats. Els rendiments a les regions més productives superen lleugerament la mitjana espanyola (11,1 kg/ha davant 10 kg/ha).