Fou president de la Societat d’Estudis Occitans. Dins el corrent del realisme escriví, entre d’altres, les novel·les Bagatoni (1894) i Li bomians (1906-07), i el recull de contes La feruna (1930). D’entre la seva poesia, basada en el ritme del llenguatge, cal destacar els reculls Li baladas d’aram (1883), La paurilha (1899) i, sobretot, La legenda d’Esclarmonda (1936), obra simbòlica i d’una gran ambició.