Tal com el presenten els texts èpics no correspon marcadament a cap personatge històric, però té com a antecedent remotíssim la figura del comte Unifred, dit Bernat de Ribagorça (a 920-~952). Les antigues tradicions de l’occident català vers la fi del s XI el presenten com un dels principals capitosts de la reconquesta de Ribagorça i com a pertanyent al llinatge de Carlemany; però al s XIII, a través de Lluc de Tui (1236) i de Roderic Ximénez de Rada (1243), hom el troba convertit en un heroi lleonès, fill del comte de Saldaña Sancho Díaz i de Ximena, germana d’Alfons el Cast d’Astúries. La Primera Crónica General , que diu treure la seva informació dels cantares , tot i la seva data més tardana (~1289), dóna una versió més antiga de la llegenda de Bernardo, que conserva encara el seu suposat origen carolingi i la seva primitiva localització ribagorçana, però ja amb un marcat desplaçament vers Aragó. A mesura que la llegenda es va traslladant cap a l’oest, va allunyant-se del fons històric i entronca amb altres llegendes, com la del comte de Saldaña, sens dubte preexistents. En un moment imprecís, però anterior a la versió reflectida en la Primera Crónica General , la llegenda de Bernardo rebé alguna influència de la de Girard de Rosselló. Finalment, potser com a reacció semierudita contra l’atribució a Carlemany per l’èpica francesa de la reconquesta d’Espanya, Bernardo del Carpio prengué una significació antifranca que caracteritzà la seva definitiva personalitat literària, sovint reencarnada en obres com les de Valbuena, Cervantes i Lope de Vega. D’altra banda, el primitiu Bernat ribagorçà seria l’heroi d’un poema èpic català modern: La cançó del Pros Bernat, continuat per La mort de Galind , escrits el 1867 per Milà i Fontanals.