La ciutat
Nascuda en una petita illa formada pel riu Spree, la ciutat s’estengué aviat per la plana circumdant i cresqué durant prop de dos segles i mig segons una planificació ortogonal. El Gran Berlín (Gross Berlin) fou constituït per l’annexió de nombroses aglomeracions de l’àrea suburbana (Steglitz, Schöneberg, Moabit, Pankow, Wilmersdorf, Charlotten i d’altres). Una llei del 1920 decidí la fusió amb Berlín de 23 localitats veïnes, set de les quals ja eren pròpiament ciutats. Tanmateix, la construcció de ciutats dormitori o de nuclis residencials de descongestió urbana col·laboraren a l’expansió de l’aglomeració berlinesa. Així, fou creada una ciutat capaç per a 45.000 h a l’àrea suburbana, a Berlín-Buckow-Rudow. Abans de la Segona Guerra Mundial s’havia produït una disposició de l’hàbitat urbà en forma concèntrica: el nucli originari central anava quedant despoblat, amb una densitat de 2.400 h/km2, i als seus voltants s’anava formant un cinturó comercial, amb magatzems i oficines, i on hi havia la universitat. La densitat era de 3.800 a 5.500 h/km2. Una altra àrea concèntrica era la constituïda pels barris residencials del segle XIX, amb una densitat de 4.000 h/km2. A 5 o 6 km del centre s’aixecava un cinturó de fàbriques i, per fora d’aquesta àrea, hi havia un sector residencial, format per cases individuals i blocs d’habitatges, on la densitat oscil·lava de 4.000 a 13.000 h/km2.
Les destruccions ocasionades per la Segona Guerra Mundial (al centre de la ciutat afectaren el 53,8% dels habitatges) i la posterior divisió de Berlín portaren a la creació de dues ciutats pràcticament noves: el Berlín Occidental i el Berlín Oriental, que adoptà l’estatus de capital de la RD Alemanya. El Berlín Occidental fou reconstruït segons el traçat dels carrers antics i amb la creació de barris heterogenis, mentre que la reconstrucció del Berlín Oriental fou feta segons un pla de conjunt. El centre d’aquest sector era format per l’avinguda Unter den Linden, que va des de l’emplaçament de l’antic Palau Reial fins a la Porta de Brandenburg, que formava part del límit amb el Berlín Occidental. El centre administratiu i polític era a la Wilhelmstrasse, on hi ha els principals ministeris de la República Democràtica. També la Karl-Marx-Allee forma part del centre urbà del Berlín Oriental. Al Berlín Occidental, el centre comercial s’estenia entorn de la Kurfürstendamm.
El patrimoni arquitectònic i artístic
La Porta de Brandenburg
© Fototeca.cat-Corel
De l’edat mitjana es conserva l’església romànica de Santa Maria, que conté la pintura mural Dansa macabra (s. XV) i una trona d’Andreas Schlüter (1664-1714). Al segle XVII el gran elector Frederic Guillem impulsà el desenvolupament de les arts a Berlín. A conseqüència de la revocació de l’edicte de Nantes, nombrosos artistes francesos s’establiren a la ciutat, un dels quals, l’arquitecte Jean de Bodt, en col·laboració amb l’escultor Andreas Schlüter, construí l’Arsenal. És d’aquest darrer, també, l’estàtua eqüestre de Frederic Guillem. Correspon al regnat de Frederic I, que prosseguí l’obra artística del seu pare, la construcció del castell de Charlottenburg (s. XVII), obra d’Arnold Nering, engrandit posteriorment per Langhans. El 1750 W.C.Wegeli establí a Berlín una important fàbrica de porcellana. El 1789 Langhans construí la porta de Brandenburg, coronada per un grup escultòric de Gottfried Schadow. L’arquitecte Karl Friedrich Schinkel és l’autor de la Hauptwache (‘cos de guàrdia’). Del final del segle XIX és la contrucció del Reichstag o Parlament, d’estil reinaxentista. Els magatzems Wertheim, d’Alfred Messel, són ja del segle XX, com els edificis construïts per Peter Behrens (fàbrica de turbines de l’AEG, 1908-09).
Els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial, que perjudicaren molts monuments de Berlín, els quals hom restaurà posteriorment, han fet possible, per contrast, interessants experiències urbanístiques. En són dos bons exemples el barri de la Hansa (Hansaviertel) i el barri sorgit de l’exposició “La ciutat del demà”. Han treballat a Berlín arquitectes com Hans Scharoun, Oscar Niemeyer, Le Corbusier, etc. Entre els museus d’art de la ciutat sobresurt el de Dahlem. D’altres museus interessants són: l’Altes Museum, fons important d’escultures i objectes grecs i romans; el Neues Museum, amb una important col·lecció egípcia i obres de Dürer i de Rembrandt; el Pergamonmuseum, que conté, a més d’altres antiguitats, l’altar de Pèrgam; la Nationalgalerie, dedicada a l’art dels segles XIX i XX, una part de les obres de la qual és exposada permanentment al castell de Charlottenburg, que inclou, a més, la col·lecció de pintures de Frederic el Gran i la galeria del segle XX.
La història
Originàriament, a la ciutat hi havia dues comunitats, Kölln i Berlín, que es mantingueren separades fins el 1710. Les primeres notícies són del segle XIII; al segle XIV, en ple desenvolupament econòmic, Berlín s’adherí a la Hansa. Però la veritable importància de la ciutat prové de l’establiment dels Hohenzollern, electors de Brandenburg des del 1415, que l’escolliren com a capital. Devastada durant la guerra dels Trenta Anys, a la fi del segle XVII serví d’asil a molts protestants francesos, que contribuïren al seu progrés econòmic.
El Reichstag
Convertida en capital del regne de Prússia, esdevingué un important centre de la vida artística i literària, i arribà a tenir 90.000 habitants el 1740. Després de l’ocupació napoleònica (1806-08) començà una època de gran esplendor intel·lectual (fundació de la universitat, 1809) i de ràpida industrialització. Capital de l’imperi el 1871, entre aquesta data i el 1939 la població es quadruplicà. Berlín fou escenari de la revolta dels espartaquistes, la qual fou brutalment reprimida al gener del 1919. L’any 1933 hom incendià el Reichstag. Durant la Segona Guerra Mundial patí bombardeigs intensos que la devastaren i fou presa per les forces soviètiques. D’acord amb el protocol del 5 de setembre de 1944 i amb la declaració de Berlín del 5 de juny de 1945, la divisió d’Alemanya en quatre zones d’ocupació fou reproduïda al Gran Berlín i fou creada l’Alliierte Hohe Kommandantur, govern integrat pels quatre caps militars. El 20 d’octubre de 1946 tingueren lloc unes eleccions en què la SED (Sozialistische Einheitspartei Deutschlands), de tendència comunista, que defensava la unificació dels quatre sectors, no aconseguí l’audiència que esperava (19,8% contra 48,7% el SPD i 22,2% la CDU). Els burgmestres elegits, de primer O. Ostrowski i després E.Reuter, ambdós del SPD, no arribaren a ocupar el càrrec a causa del veto soviètic, i finalment fou elegida L. Schröder (SPD). El 24 de juny de 1948, pels desacords interaliats sobretot a causa de la reforma monetària decretada pels occidentals, els soviètics declararen el blocatge de Berlín, que no fou abandonat fins el 12 de maig de 1949, quan el pont aeri establert pels EUA per tal de proveir la ciutat el feu inútil. Després que els 26 diputats del SED es retiraren de l’assemblea de la ciutat el 30 de novembre de 1948 i que elegiren F. Ebert com a burgmestre del sector oriental, la divisió de Berlín en dues parts restà consumada. El 5 de desembre de 1948 tingueren lloc unes eleccions al Berlín Occidental i E. Reuter fou reconegut per la Kommandantur interaliada. Les conferències internacionals convocades per resoldre la qüestió de Berlín (la conferència de Ginebra al juny del 1959, l’entrevista d’Eisenhower i Khruščov a París al maig del 1960, frustrada per l’incident de l’avió espia U2) no feren avançar gaire l’estat de la qüestió, ans al contrari, l’afluència constant de refugiats al Berlín Occidental (226.000 el 1958, 174.000 el 1959, 225.000 el 1960 i 234.000 el 1961) feu que el govern de la RDA erigís el mur de Berlín. El 1971 un acord entre les quatre potències ocupants (França, l’URSS, la Gran Bretanya i els EUA) confirmà l’estatus especial d’ocupació de la ciutat i el manteniment dels lligams i de les comunicacions entre el Berlín Occidental i la RFA. Tanmateix, la diferent interpretació d’aquest acord i la incorporació gradual del Berlín Oriental a l’estructura legislativa de la RDA provocaren tensions entre l’URSS, d’una banda, i les altres tres potències, de l’altra.
L’any 1990, arran de la reunificació de l’Alemanya Oriental amb l’Occidental, Berlín recuperà l’estatus de capital d’Alemanya. Els anys següents s’hi dugué a terme una renovació urbanística amb l’objectiu de recuperar els valors de la ciutat clàssica. Les àrees principals d’actuació se centraren en el Spreebogel, seu dels nous ministeris; la Potsdamer Platz, com a centre d’activitat comercial; l’Alexanderplatz, nou centre urbà, i la Friedrichstrasse, que recuperaria el caràcter de gran artèria comercial nord-sud, anteriorment interrompuda pel mur. A la part occidental d’aquesta via ja s’havien fet diversos projectes amb motiu de l’International Bauausstellung (‘Exposició Internacional d’Arquitectura’), durant la dècada dels anys vuitanta.