La geografia física
Burkina Faso és un país format per un altiplà cristal·lí (granit, gneis, quarsites), de 200 a 300 m d’altitud mitjana, recobert de laterites, lleugerament inclinat cap al sud i solcat per les valls del Volta Negre, el Volta Blanc i el Volta Roig, que flueixen en direcció meridiana per formar el Volta a Ghana. A l’est corren per relleus residuals petits rius afluents del Níger. Cap dels rius no és navegable, tots són de curs irregular. Al SW del país l’altiplà de Sikasso acaba en l’escarpament de gres de Banfora. El clima és tropical, sec de novembre a maig, època de l’any en què a l’extrem N i NE del país l’ariditat s’accentua per la influència del harmattan (vent del desert); l’època de pluges dura la resta de l’any, però aquestes disminueixen de sud a nord (de 1.000 mm a 250 mm) i les temperatures augmenten en la mateixa direcció (Ouagadougou: mínima 11,5ºC gener; màxima 43,2ºC abril). La vegetació és la sabana i el bosc clar, però al N esdevé subdesèrtica a l’estació seca. A la sabana, hi viuen animals salvatges (elefants, hipopòtams, búfals, antílops, simis), i als rius, cocodrils. Entre els insectes nocius per a l’home cal destacar els anòfels, transmissors del paludisme; la mosca tse-tse, que transmet a l’home i al bestiar diverses malalties; i els tèrmits, que ataquen les construccions de fusta i constitueixen veritables plagues.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’economia de Burkina Faso és la pròpia d’un país clarament subdesenvolupat, en el qual prop del 90% de la població activa (1998) és dependent de l’agricultura, majoritàriament en règim de subsistència i amb una rendibilitat molt baixa (32% del PIB). El sòl agrícola representa un 13% de la superfície, per un 50% de boscs (molt delmats per l’explotació forestal), un 30% de pastures i un 15% de desert. El principal producte agrícola comercial és el cotó, el qual, en forma de fibra i de grana, representa més del 50% de les exportacions. Altres conreus en règim de plantació són els cacauets, el sèsam, la palma oliera i la canya de sucre. Els conreus de subsistència són el moniato, la mandioca, els llegums, el mill, la melca, el blat de moro i l’arròs. Els anys amb una pluviositat mitjana, la producció agrària és suficient per a alimentar la població del país, però atesa la irregularitat de les precipitacions, els anys de sequera o d’inundacions són freqüents i hom ha de recórrer a la importació d’aliments. Del darrer terç del segle XX, especialment greus han estat els períodes de sequera dels anys 1974-78 i 1997-98, i les inundacions del 1983. D’altra banda, la ramaderia (bovins, ovins i cabrall) té una considerable importància (9,5% del PIB del 1998 i prop d’un 20% de les exportacions), i és la base de la subsistència dels pobles nòmades del N. Tanmateix, aquesta ramaderia nòmada té un efecte perjudicial sobre l’agricultura del S els anys de sequera, quan, en cerca de pastures, el bestiar delma els conreus. A banda del baix nivell tecnològic, la disponibilitat i la regulació de l’aigua són els obstacles principals per al desenvolupament agrari, un problema que Burkina Faso comparteix amb els altres estats de l’Àfrica nord-occidental i que ha motivat la celebració de diverses cimeres regionals. Relacionada amb l’absència d’una planificació en l’ús de l’aigua i la manca de combustible, hi ha la creixent desforestació del territori.
La mineria i la indústria
Salines de Déou
© Fototeca.cat
El sector secundari és molt poc rellevant: conjuntament, la mineria i la indústria aporten prop del 22% del PIB (1998), i la població ocupada no arriba al 2%. Tot i això, Burkina Faso té reserves minerals considerables: or a Poura i Assakan, manganès a Tambao i Kieré, zinc a Perkoua, fosfats a Pendjari, a més d’argent, bauxita, níquel i fosfats. Els jaciments es troben subexplotats, en part per manca de tècnics, de capitals i de mitjans de transport, però també per les fluctuacions d’aquests minerals en el mercat mundial, que amb freqüència són un motiu adduït per a desestimar les inversions en les infraestructures necessàries per tal de construir una mineria rendible. Des de la meitat dels anys vuitanta, que les extraccions foren represes, l’or és l’única explotació minera amb una producció destacada (12% de les exportacions). La indústria té un caràcter artesanal i és molt vinculada a la producció agrària: produeix cotó (filat i esgranat), olis (de cacauet, palma, sèsam), sabons, cervesa i d’altres productes menors, alimentaris (carn, sucre, begudes gasoses, mantega), del metall i el cautxú (bicicletes i motocicletes), cigarrets i calçat. L’energia elèctrica té una producció baixa, amb 220 milions de kW/h (1995), dels quals el 34% procedia de dues centrals elèctriques i la resta de tèrmiques que funcionen amb combustible importat. El mateix any, la potència instal·lada era de 78.000 kW (el 40% d’origen hídric). És projectada la connexió de la xarxa elèctrica amb la de la Costa d’Ivori i de Ghana.
Els transports i les comunicacions
Les vies de comunicació consten de 622 km de ferrocarril. Als 517 km del trajecte que travessa el país des de la frontera amb el Níger a la frontera amb la Costa d’Ivori fins al port d’Abidjan, el 1992 s’hi afegí una línia de 105 km, amb un dels extrems a la capital. Hi ha uns 12.000 km de carreteres (1996; 0,04 km per km2), de les quals el 16% són asfaltades. Burkina Faso és un estat interior i no té vies navegables. Té una certa importància el transport aeri, amb una seixantena de pistes d’aterratge, i aeroports a Ouagadougou i a Bobo-Dioulasso.
El comerç exterior i els serveis. L’economia
Els serveis aporten prop del 40% del PIB i ocupen aproximadament el 5% de la població activa. A banda del comerç (interior i exterior), té una importància incipient el turisme, que aprofita sobretot els parcs naturals. El comerç exterior és acusadament deficitari (28% el 1996). Les principals partides de l’exportació són el cotó (que el 1998 arribà al 66% del valor total de les vendes), el bestiar i els seus derivats, com ara pells i cuirs (14%), i l’or (9%). Les importacions constaven el 1998 d’equipaments de capital i de transport (27%), aliments (13%), petroli i derivats (10%) i primeres matèries (8%). El principal proveïdor és França, que subministra prop d’una tercera part de les importacions. A continuació se situa Costa d’Ivori, amb una cinquena part. Excepte França, la resta dels estats de la UE se situen en tercera posició, amb prop d’un 10%. Dels països veïns, ultra la Costa d’Ivori, destaquen Ghana, Togo, Mali i el Senegal. Pel que fa a les exportacions, el repartiment i les proporcions de cada estat són similars. L’economia. Amb una renda per habitant de 250 $ (1997), Burkina Faso és un dels països més subdesenvolupats del món, per sota de la mitjana, fins i tot, de l’Àfrica occidental (340 $). La precarietat de la situació del país a la meitat dels anys noranta es feia especialment evident en la xifra de més d’un milió de burkinesos que treballaven a les plantacions de cacau i cafè dels estats veïns de la Costa d’Ivori i Ghana. Com en tants d’altres estats africans, l’estancament econòmic crònic és motivat per un cúmul de factors interrelacionats, com ara la inestabilitat política, la corrupció, el fort creixement demogràfic, la dependència d’un sol producte (cotó), les males comunicacions, la migradesa del mercat de béns de consum i les condicions climàtiques adverses. Bé que amb fluctuacions, des del seu accés a la independència Burkina Faso ha rebut un important suport financer de l’antiga metròpoli, com ha succeït en els altres estats africans de l’àrea del franc CFA. Els diversos plans de desenvolupament aconseguiren un cert creixement de l’economia. Els anys més pròspers foren del 1967 al 1970, que el PNB enregistrà un augment mitjà anual del 8%. Posteriorment, aquest creixement s’anà alentint fins a situar-se en el 3,6% en 1977-81. El 1984 el govern implantà una nova orientació econòmica de tipus socialitzant que perseguia l’autoabastament en aliments bàsics i en béns de capital indispensables. Fruit d’aquesta nova orientació fou la nacionalització de sectors clau, com ara la terra i les mines. Els primers anys noranta hom inicià una gradual reprivatització de la propietat i els monopolis estatals. Entre els anys 1990 i 1998 el ritme mitjà de creixement anual del PIB fou del 3,5%. El 1994 es produí una important devaluació de la moneda (més del 50%) que tingué un efecte beneficiós en les exportacions, però que contribuí a agreujar encara més el deute extern, principal obstacle financer per a la reactivació de l’economia, per bé que, des de l’any 2000, Burkina Faso es beneficia de les mesures de condonació parcial aprovades pel FMI.
La geografia humana i la societat
Poble dogon al nord de Burkina Faso, prop de Mali
© Fototeca.cat
Burkina Faso presenta una densitat feble (80 h/km2 el 1999). El ritme de creixement de la població és un dels més elevats del món (28,5‰ de mitjana en 1990-95, més del doble de la mitjana mundial). L’elevada taxa de natalitat (46,2‰ el 1998) compensa una forta mortalitat (17,7‰ global, que en la infantil puja al 118‰) i una baixa esperança de vida (45 anys per als homes i 47 per a les dones). La població és majoritàriament rural (86%) i, fora de la capital, només Bobo-Dioulasso i Koudougou superen els 100.000 h. La diversitat ètnica és molt gran: els mossis (44%) són el grup predominant, que ocupa les planes arenoses o ferruginoses del centre del país, on practiquen l’agricultura. Altres pobles agrícoles i més o menys sedentaris són els mandés (9%), els lobis (7%), els bobos (7%) i els senufos (6%). Al nord, els fulbes o fulanis (8,5%) i els tuàregs (3,5%) són nòmades de religió islàmica. Juntament amb les creences animistes tradicionals, els musulmans són majoritaris, mentre que els cristians representen només un 10% de la població. Burkina Faso (anomenada Alt Volta fins a l’agost del 1984) és una república que des del 1991 té una constitució que estableix un parlament amb dues cambres: l’Assemblea Nacional, que deté el poder legislatiu (111 membres elegits per sufragi universal per un període de cinc anys), i la Cambra de Representants, de caràcter consultiu (178 membres designats cada tres anys per les “forces vives” de la nació). El poder executiu és exercit pel president, elegit per un període de set anys per sufragi universal. Burkina Faso és membre de l’ONU, de l’OUA, de la CEDEAO, del Conseil de l’Entente, de la Comunitat Financera Africana i és associat a la UE.
La història
El territori de l’actual Burkina Faso pertangué des del segle XI al regne dels mossis, amb capital a Ouagadougou, dirigit per un cap suprem, el Moro Naba.
La mesquita de Gorom-Gorom
© Fototeca.cat
Al final del segle XIX, els mossis, molt debilitats militarment i amenaçats per pobles veïns, se sotmeteren als francesos (1896), i el territori fou inclòs a la Costa d’Ivori. El 1919 fou creada la colònia francesa de l’Alt Volta amb una part de la colònia de l’Alt Senegal-Níger, que havia estat creada l’any 1904. La colònia de l’Alt Volta fou suprimida el 1932 i annexada a les colònies franceses veïnes. Restaurada el 1947, el 1958 esdevingué república autònoma dins la Communauté i independent el 5 d’agost de 1960. Maurice Yameogo, el primer president de l’estat, creà gradualment una dictadura, però el 1966 fou deposat per un cop d’estat militar portat a cap per Sangoulé Lamizana, que prengué el poder. El 1970 hom aprovà una nova constitució (Segona República) i tornà al règim parlamentari, bé que sota el control de l’exèrcit. Del 1974 al 1977 el país visqué un nou règim militar portat per Lamizana, que suspengué la constitució i els partits polítics. El 1977, mitjançant un referèndum, s’aprovà el retorn a un govern civil i democràtic, bé que amb certes restriccions. Aquesta Tercera República (1977-80), però, fou enderrocada (novembre del 1980) per mitjà d’un cop d’estat dirigit pel coronel Saye Zerbo, que suspengué la constitució, dissolgué l’assemblea nacional i constituí un consell militar presidit per ell mateix. El 1982 el règim fou novament destituït per un cop d’estat dirigit pels sectors més joves de l’exèrcit. Jean-Baptiste Ouedraogo s’erigí en líder del règim militar i establí el Consell de Salvació del Poble (CSP) com a màxim òrgan de govern. El nou règim hagué d’afrontar una severa oposició, especialment a dins de l’exèrcit i a dins mateix del CSP. En foren els fets més destacats l’arrest dels elements esquerrans del govern i del primer ministre, el capità Thomas Sankara. Aquest, però, prengué el poder en un cop d’estat, a l’agost del 1983, i creà com a màxim òrgan rector el Consell Nacional Revolucionari (CNR), on eren representats els tres únics partits polítics legals, tots ells afins al govern. A l’agost del 1984, hom canvià el nom del país (Alt Volta) per la seva denominació actual. Aquests anys, Burkina Faso refermà les seves relacions amb Benín, Líbia i Ghana, país amb el qual contemplà una eventual unió. A l’octubre del 1987, el capità Blaise Compaoré, membre del CNR, enderrocà Sankara en un cop d’estat. Poc després s’autoinvestí president del Front Popular i cap d’estat i formà un nou govern.
Malgrat la repressió brutal d’un fracassat cop d’estat del setembre del 1989, el règim dictatorial de Compaoré —reelegit al març del 1990— donà indicis d’una tendència a l’obertura política. Foren legalitzats una vintena de partits de totes les tendències polítiques i fou sotmès a referèndum, al juny del 1991, un projecte de constitució segons el qual l’elecció del president i dels diputats de l’Assemblea del Poble s’efectuaria per sufragi universal. A mitjan 1991, la situació econòmica i financera del país, malgrat certes tendències en sentit contrari, semblava una de les més sanes de l’Àfrica Occidental. Per tal de reduir el deute pressupostari hom recorregué a la privatització de certes empreses i a la congelació de salaris. Els partits d’oposició, a partir del 1990, reclamaren la celebració d’una Conferència Nacional, però la governamental Organització per a la Democràcia Popular-Moviment del Treball (ODP-MT) s’hi negà, i el president Compaoré tutelà les reformes polítiques. L’aparell electoral de l’ODP controlà totes les eleccions successives i deixà sempre el principal moviment d’oposició, el Partit per a la Democràcia i el Progrés, de Joseph Ki-Zerbo, en una situació gairebé marginal, situació que no varià gaire el 1996 quan l’oposició s’uní en el Front Democràtic, formació que posteriorment s’afeblí per les dissensions internes. Per la seva banda, Compaoré revalidà el càrrec en les successives eleccions presidencials (1991,1998, 2005 i 2010), sempre enmig d’impugnacions i denúncies de frau, repressió, escàndols de corrupció i assassinats polítics. L’any 2000 una esmena constitucional reduí el mandat presidencial de set a cinc anys i a tan sols dos de consecutius.Tot i les tendències favorables dels primers anys del segle XXI (5% de creixement anual mitjà del PIB en 1999-2003) i l’apreciable reducció en l’índex de pobresa (el 8% en el mateix període), que es reflectiren en una rebaixa de 700 milions de dòlars en el volum del deute extern del país concedida pel Banc Mundial i l’FMI, a causa del seu bon comportament macroeconòmic, Burkina Faso continuà en un dels darrers llocs del món pel que fa a renda per habitant i aquests anys s’estimava que prop de la meitat de la població vivia per sota del llindar de la pobresa. Els obstacles més grans al desenvolupament tenien, a més de causes estructurals (recursos naturals escassos, absència de sortida al mar, 90% de la població dedicada a l’agricultura de subsistència, creixement demogràfic molt elevat), elements més conjunturals que n’augmentaven la precarietat: una elevada incidència de la sida, amb prop del 7% de la població infectada amb el VIH; anys de condicions climàtiques adverses per al conreu del cotó, principal producte d’exportació del país, i el conflicte armat a la veïna Costa d’Ivori, que provocà immigracions massives (uns 300.000 treballadors burkinesos el 2003). L’explotació d’alguns recursos minerals seguí un curs irregular: el 1999 es tancà la mina d’or més important del país, tot i que el 2010 hom n’inaugurà una de nova. En política internacional, el règim de Compaoré s’alià estretament amb Occident (especialment amb l’antiga metròpoli) i, a escala regional, fou acusat pels seus veïns d’instigar conflictes: el govern de la Costa d’Ivori acusà Burkina Faso de donar suport als rebels i d’afavorir el contraban d’armes i de diamants. Arran d’aquestes acusacions, al desembre del 2000 Burkina acceptà que les Nacions Unides establissin un cos per a la supervisió del tràfic d’armes. Les relacions amb Mauritània s’enterboliren el 2004 arran del suposat suport d’aquest estat a militars colpistes burkinesos. Tot i això, Compaoré actuà algunes vegades com a mediador en aquests conflictes, entre d’altres a la mateixa Costa d’Ivori (2007) i, el 2012, a Mali. El 2013 el Tribunal de la Haia resolgué un antic contenciós fronterer amb el Níger. A partir de la segona meitat de la dècada de 2000 augmentà la inestabilitat per les revoltes en protesta per l’encariment de la vida, la repressió i les lluites internes al govern, de les quals resultà enfortit el primer ministre Tertius Zongo (2008). El 2014 l’anunci de Compaoré d’impulsar una reforma constitucional que li permetés perllongar el mandat comportà una escissió en el partit governamental. Aquest intent donà lloc a una onada de protestes populars al llarg de l’any que culminaren en l’enderrocament i la fugida de Compaoré a l’octubre. Immediatament prengué el poder una junta militar, moviment que fou condemnat pels grups de l’oposició, per organitzacions de la societat civil, la Unió Africana i els Estats Units.