Segons llur constitució i llur forma de funcionament, les cèl·lules fotoelèctriques poden ésser fotoemissives, fotoconductores o fotovoltaiques . Les cèl·lules fotoemissives o fototubs són tubs electrònics proveïts d’un càtode fotoelectrònic, que sol ésser semicilíndric i format per un metall alcalí; en incidir-hi la llum emet electrons que són captats per l’ànode, disposat a l’eix del semicilindre i en forma de fil o de cilindre prim. Aquests tipus de cèl·lula poden ésser de buit o bé de gas; les primeres tenen una sensibilitat petita (uns 50μA/lm) i són emprades per a mesures fotomètriques de precisió; les altres contenen un gas noble a baixa pressió i presenten una sensibilitat més grossa (150μA/lm), però tenen una certa inèrcia. Han estat emprades en aplicacions industrials, però actualment hom les ha substituïdes pels dispositius amb semiconductors (fotodíode, fototransistor). Un dispositiu basat en el mateix tipus d’emissió, molt més perfeccionat, és el fotomultiplicador, caracteritzat per una sensibilitat molt elevada. Les cèl·lules fotoconductores són basades en l’efecte fotoelèctric intern o fotoconducció . Solen ésser constituïdes per un material aïllant recobert de la substància activa a la llum, generalment seleni o sulfur de cadmi, que presenten una resistència elèctrica que depèn de la llum, raó per la qual són anomenades també cèl·lules fotoresistives o fotoresistències . Presenten una gran sensibilitat i una inèrcia elevada. Les cèl·lules fotovoltaiques aprofiten l’efecte fotovoltaic per a generar una força electromotriu. Són utilitzades com a detectors i, cas que la radiació sigui la solar, reben el nom de cèl·lules solars (cèl·lula solar).
f
Electrònica i informàtica