Té sentit ple dins la missa. La comunió fora d’ella fou reservada de primer als malalts (testimoni de Justí, s. II) i als presos (s. egons les actes dels màrtirs des del s. III). Als s. IV i V era ja estès el costum de guardar l’eucaristia als domicilis privats per combregar oportunament. El ritu de la comunió fora de la missa (desconegut a l’Orient) no fou introduït fins al s. XVII, i fou acceptat amb reserves. Antigament els fidels participaven de l’eucaristia amb el pa i amb el vi consagrats. És la pràctica vigent encara a les esglésies orientals i ho fou també a Occident fins al s. XII. La comunió només amb el pa era considerada àdhuc herètica, llevat del cas dels malalts. Al s. XIII, Tomàs d’Aquino i Alexandre de Hales en parlen ja com d’una cosa corrent. El concili de Constança (1415) prohibí als laics de combregar amb les dues espècies. La Reforma protestant (luterans i calvinistes) en restablí l’ús cosa que provocà una rígida reacció del concili de Trento. El costum primitiu ha estat restablert per als catòlics pel concili II del Vaticà. Respecte a la manera de combregar, els texts més antics, com la Tradició apostòlica d’Hipòlit (s. III), testimonien que el pa era posat sobre la mà estesa del combregant, i les dones la rebien sobre un vel blanc; els uns i els altres bevien directament de la copa de vi que els acostava el diaca. Fins al s. IX no començà la pràctica de dipositar l’hòstia a la llengua del fidel. El ritu de la comunió anava acompanyat del cant d’un salm, generalment el 33, del qual hi ha testimonis, al s. IV, a Itàlia, Àfrica i l’Orient.
f
Cristianisme