Al començament de la baixa edat mitjana les confraries religioses es desenvoluparen notablement, especialment amb finalitat benèfica (exercida per les corresponents almoines) i entre els membres d’un mateix ofici. Amb el desenvolupament de la indústria menestral, aquestes confraries prengueren cada vegada més funcions de corporació professional, fins al punt que als Països Catalans i a d’altres països de l’occident europeu les corporacions obligatòries dels oficis, amb ordinacions aprovades pels reis i lligades a l’organització municipal, foren anomenades confraries ; no perderen, però, llur finalitat original, de manera que hom hi troba membres que eren simples confrares de devoció i que no exercien l’ofici corresponent, i, també, persones que exercien un ofici, i, per tant, eren membres obligatoris de la corporació, que tot i cotitzar obligatòriament per a l’almoina no eren considerats confrares. Aquesta dualitat es manifestà igualment en la denominació de les corporacions professionals, que tan aviat són anomenades confraries o confraries i almoines , com oficis i confraries o simplement oficis. La confusió no existí en aquelles professions les corporacions de les quals eren anomenades col·legis , les confraries de les quals tenien una finalitat simplement religiosa. Algunes vegades, especialment en confraries que aplegaven oficis molt diversos, llurs membres eren anomenats sovint pel nom del sant patró, com en el cas dels julians, esteves o elois. Als s. XVII i XVIII hom introduí alguna vegada el nom d'art, d’origen italià, i especialment el mot gremi , generalitzat per la burocràcia borbònica, fins que la paraula confraria deixa d’ésser aplicada, al s. XVIII, a les corporacions professionals i fou reservada aleshores a les organitzacions exclusivament religioses ( confraria 1). Les corporacions de pescadors o mariners, posades sota l’advocació de sant Pere o de sant Elm, i les dels conreadors de les hortes properes als nuclis urbans (hortolans) seguiren una evolució paral·lela a la dels menestrals. Amb característiques especials existiren les dels cecs, com la de Barcelona, creada el 1338 sota l’advocació de sant Martí i fusionada el 1483 amb la dels coixos i contrets, sota l’advocació del Sant Esperit, les dels negres lliberts (com la de València, creada el 1472 sota el patrocini de la Mare de Déu de Gràcia), les de francesos, com la de Barcelona, creada el 1616 sota l’advocació de sant Lluís de França, les de conversos, sota l’advocació de la Santíssima Trinitat, com les de València, del 1399, de Barcelona, del 1394, suprimida el 1492, i de sant Miquel Arcàngel a Palma, i les dels folls i innocents, com la de la Mare de Déu dels Desemparats de València, del 1414. Semblantment, bé que sense el caràcter assistencial que caracteritza totes les altres, les confraries de l’estament militar, posades sota l’advocació de sant Jordi, tingueren com a finalitat fomentar l’exercici de les armes. En el cas de correus, la confraria barcelonina de la Mare de Déu de la Guia o de Marcús arribà a dirigir i organitzar aquest servei ( correu).
f
Història