El fenomen social que constitueix modernament la delinqüència juvenil ha fet que hom separés el seu estudi de la delinqüència general o criminalitat. El motiu d’una tal diferenciació està en la necessitat —i en la consciència que hom en té— que l’acció jurídica i el control social, com també els mitjans de correcció i rehabilitació que hom ha d’aplicar sobre els delinqüents joves, siguin diferents dels que la societat té respecte als adults. Aquesta consideració, pròpia del s. XX, cristal·litzà com a fruit d’un seguit d’esforços fets a la darreria del segle passat per humanitzar el tractament legal de les infraccions delictuoses dels menors. Sorgí, així, una nova legislació, diferenciada de la criminal, que ha anat imposant-se en gairebé totes les societats modernes, com a expressió d’un problema la preocupació pel qual és present àdhuc en els estats de formació més recent. En principi hom pot caracteritzar aquesta legislació per l’absència o la suavització del rigor formal que hi ha en els procediments criminals i per una atenció primordial a l’ambient i a les circumstàncies que envolten els delinqüents, més que no a llur innocència o culpabilitat formals. Tanmateix, les diverses legislacions manquen d’una plena unanimitat; com a exemple, en relació amb la delimitació d’edats, unes estableixen els 17-21 anys, mentre que unes altres estatueixen els 7-17 anys. D’altra banda, els joves pertanyents a les classes mitjana i alta sovint no són considerats —almenys en les estadístiques oficials— com a delinqüents, la qual cosa afavoreix la convicció que el percentatge de delinqüència entre les classes baixes és incomparablement superior al de les altes. L’influx, però, de l’ambient social (pobresa, desorganització social, etc.) és un factor important entre les causes de la delinqüència. Hom parla, en aquest sentit, d'àrees de delinqüència i de subcultures de delinqüència, entre les quals poden diferenciar-se, així mateix, les de tipus conflictual (caracteritzades per grups implicats en mútues disputes periòdiques), criminal (bandes de delinqüents organitzades per defensar-se dels agents de l’ordre establert) o esotèric (grups generalment tancats i ocults, els membres dels quals són afeccionats a les drogues i practiquen costums sexuals considerats com a “desviats”). A més dels factors sociològics assenyalats, cal destacar també el paper que, segons unes altres teories explicatives de la delinqüència, hi tenen els determinants de tipus psicològic: aquestes teories interpreten la delinqüència com a evasió i pretesa solució de problemes personals originats per l’entorn familiar. Els estudis positius sobre la possible complementaritat —en la causació de la delinqüència— de les condicions socioeconòmiques i de les de caràcter patologicofamiliar són encara molt escassos. El que sembla cert, de tota manera, és que la delinqüència resulta afavorida per la mateixa civilització moderna i els factors característics que comporta: despersonalització i anonimat per a la majoria dels individus, creixent desorganització familiar, frustració personal davant la impossibilitat d’assolir certs ideals que la propaganda presenta, irrealment, com a l’abast de tothom, etc. També és certa, d’altra banda, la diferència que hom pot establir —àdhuc al nivell de percentatges— entre la delinqüència juvenil del sexe masculí i la del sexe femení, i també entre la urbana i la rural, tot i que aquesta darrera pot ésser com més va més relativitzada. Més enllà del seu tractament jurídic i de la seva comprensió sociologicoexplicativa, el problema de la delinqüència presenta la qüestió, més greu i de més transcendència, dels mitjans de correcció, rehabilitació i reinserció social que han d’ésser aplicats als delinqüents. El fet que l’actitud general de la societat respecte a ells sigui clarament discriminatòria i que l’aïllament que això comporta per al delinqüent operi sobre ell com un nou condicionament negatiu, explica que un tant per cent molt elevat de delinqüents joves continuïn essent-ho d’adults.
f
Sociologia
Dret