Consta de tres parts (Infern, Purgatori i Paradís), amb un total de 100 cants, en tercets encadenats hendecasíl·labs. Fou escrita entre el 1307 i el 1321. Les dues primeres parts eren acabades el 1314, i la tercera fou acabada el 1321 i divulgada pòstumament. Dant s’hi proposa d’ensenyar que per a aconseguir la felicitat cal recórrer un llarg camí que, tot passant per dos estadis (l’odi al pecat —simbolitzat per l’infern— i la purificació en el penediment —simbolitzada pel purgatori—), permet d’arribar a la felicitat terrenal (l’edèn) i a la beatitud celestial (el paradís). En el camí l’home ha d’ésser acompanyat per la raó humana (personificada per Virgili, que representa la filosofia i l’autoritat temporal de l’Imperi) i la revelació (personificada per Beatriu, que representa la teologia i l’autoritat espiritual de l’Església). Aquestes idees són exposades al·legòricament en el poema com un llarg viatge que fa Dant (personificació de la humanitat) a través dels deu cercles de l’infern (on entra en contacte amb els condemnats, agrupats segons la mena de pecat i sotmesos a turments diversos, relacionats per oposició —contrappasso— amb el pecat comès), dels dos replans de l’avantpurgatori i dels set cercles del purgatori (on troba els personatges que es purifiquen, distribuïts segons les determinants psicològiques de llurs faltes). Fa tot aquest camí guiat per Virgili, que desapareix en arribar al paradís terrenal, on és substituït per Beatriu, que l’acompanya en el seu recorregut pels nou cels del paradís.
Les traduccions de La Divina Comèdia al català
La política divideix els ànims dels ciutadans.La primera traducció en vers coneguda a Europa fou la d’Andreu Febrer, acabada el 1429 i que segueix el sistema estròfic, mètric i rítmic de l’original. La versió, en la qual abunden els italianismes i sobretot els provençalismes, és d’una fidelitat total. La Divina Comèdia, que tingué una gran difusió per terres catalanes, influí en la producció dels autors dels s. XV i XVI, com Bernat Hug de Rocabertí, Vallmanya, Jeroni Fuster, i especialment Jaume Ferrer de Blanes i en l’obra Curial e Güelfa. Entre les traduccions posteriors es destaquen el resum en prosa d’Antoni Bulbena i Tusell (1908), la de Narcís Verdaguer i Callís (1921, publicada en part), la de Llorenç Balanzó i Pons (en prosa i vers, 1923-24) i la de Josep M. de Sagarra, en tercets (1947-52).