Les societats primitives i els codis més antics, com el d’Hammurabi, reconeixen generalment el divorci, atès que el matrimoni no era considerat indissoluble o, si de cas, només ho era a partir del naixement d’un fill. La iniciativa de la ruptura, ordinàriament unilateral, solia correspondre a l’home, i n’era la causa més freqüent l’esterilitat de la dona. Uns altres factors que permetien el divorci varien notablement d’uns pobles a uns altres, en els quals hom troba, en aquest aspecte, actituds diverses sobre la igualtat entre home i dona, com també diferents determinacions de les condicions necessàries prèvies i posteriors al divorci.
En contrast amb el costum judaic, el Nou Testament reflecteix una clara actitud de repulsa del divorci per part de Jesús; per a l’evangeli, la intenció de Déu sobre la creació és que el matrimoni havia de constituir una unitat perfecta i infrangible. D’altra banda, però, el testimoni neotestamentari inclou la praxi d’una Església paulina (incapaç de viure aquest ensenyament de Jesús com a llei), en la qual el divorci era permès en alguns casos (recollits després per la mateixa Església catòlica com a divorci vincular), en bé de la pau i de la fe; sembla que en certes comunitats judeocristianes també era tolerat el divorci per adulteri de la dona. Tot això planteja un problema d’interpretació, reflectit en la mateixa història del cristianisme. Davant una comprensió de les paraules de Jesús en el sentit de llei moral, la teologia escolàstica interpretà el vincle matrimonial com quelcom objectiu i ontològic, de manera que ja no pot ésser dissolt.
Seguint la primera interpretació, l’Església dels primers segles i posteriorment les Esglésies orientals mantingueren una actitud de comprensió davant els casos concrets de fracàs matrimonial, mentre l’Església romana, en la línia de la segona interpretació, negà finalment la possibilitat de divorci i, llevat dels casos especials ja al·ludits, només consent a declarar nul (és a dir, mai no existent) el vincle matrimonial, en el cas que això pugui ésser provat. La consegüent necessitat de cercar aquesta prova de nul·litat es presta a manipulacions, l’existència de les quals posa en qüestió la postura catòlica. Els protestants, per contra, consideren el matrimoni com a simple matèria de llei civil, sotmesa només al domini de la raó, atès que, segons Luter, és impossible de prendre les paraules de Jesús com a lleis morals o determinacions pràctiques, puix que, en aquest cas, tots els homes —segons el sermó de la muntanya— serien adúlters i assassins. Actualment, quan nous factors sociològics confirmen la qüestionabilitat de les actituds simplistes i taxatives sobre la indissolubilitat matrimonial i sobre la possibilitat del divorci, aquest és acceptat en gairebé tots els estats, fins i tot en els que reben una gran influència de l’Església catòlica, com ara Itàlia, que el 1970 l’incorporà a la seva legislació.
A la península Ibèrica el divorci havia estat admès pel Fuero Juzgo, en cas d’adulteri de la dona o sodomia de l’espòs; les Partides, però, el prohibiren, i durant set segles restà desconegut per les lleis. Amb la proclamació de la Segona República, l’Estat espanyol restablí el divorci el 1931, però l’enderrocament d’aquella en suposà de nou la desaparició. La llei de 7 de juliol de 1981 tornà a introduir la possibilitat de divorci. Les causes de divorci en aquesta llei no són per possibles culpabilitats legals dels cònjuges, sinó per la constatació de realitats ja existents sancionades pel curs del temps, com les separacions, seguint l’orientació de les legislacions més progressistes.