Un diferencial consta d’una roda amb dental cònic anomenada corona , en la qual engrana el pinyó d’atac de l’eix motor, i que arrossega la caixa del diferencial. Dins aquesta caixa hi ha muntats quatre pinyons ( satèl·lits ) que poden girar lliurement. Sobre aquests pinyons, i en punts diametralment oposats, dues corones fixes ( planetaris ) engranen amb cadascun dels semieixosals quals hom subjecta les rodes. Quan aquestes giren a velocitats iguals, els pinyons no tenen moviment independent i el conjunt es mou solidàriament. Si una de les rodes s’alenteix, els pinyons comencen a girar i la corona unida a l’altra roda gira més de pressa, de manera que la suma de les velocitats de les corones és sempre constant. Aquest mecanisme té un inconvenient: quan una de les rodes resta lliure, l’altra no rep cap força i la primera s’accelera, de manera que el vehicle no rep cap força de tracció. Per això, hom construeix els diferencials autoblocadors , en els quals un conjunt de discs de fre col·locats entre les corones i la caixa del diferencial frenen el moviment entre elles i d’una forma més enèrgica com més elevada és la velocitat relativa entre cadascuna de les corones i la caixa del diferencial; així, el conjunt dels semieixos i la caixa tendeix a comportar-se com a rígid. En vehicles tot terreny, que eventualment han de circular sobre sols d’adherència gairebé nul·la (neu, glaç, fang, etc), hom hi munta diferencials de blocatge total , els quals disposen d’un sistema d’enclavament mecànic que, en ésser activat, impedeix cap mena de moviment relatiu entre planetaris i satèl·lits.
m
Transports
Tecnologia
Elements i parts d’un diferencial d’automòbil (a dalt) i esquema del seu funcionament (a baix)
© Fototeca.cat