Hi ha diverses classes de dret internacional: el públic, o conjunt de normes que constitueixen l’ordenament jurídic de la comunitat internacional, i el privat, o conjunt de normes jurídiques que regulen situacions o relacions amb elements personals, reals o formals vinculats a diferents ordenaments jurídics. Les fonts més importants d’aquest dret són els tractats internacionals, el costum internacional, els principis generals i la doctrina i les teories internacionals. Les relacions amb el dret intern són objecte de diferents posicions, car uns autors defensen postures dualistes, considerant que constitueixen dos sistemes independents, i uns altres donen una orientació monista, segons la qual es dóna una unitat lògica dels sistemes pel principi de subordinació. En general, hom admet la superioritat del dret internacional, però els autors soviètics afirmen la prioritat del dret intern. Malgrat aquesta opinió generalitzada, les diferències entre ambdós drets són evidents: d’una banda, l’estructura del dret internacional el caracteritza com a dret de coordinació, mentre que el dret intern podria ésser qualificat com a dret de subordinació. Des d’una altra perspectiva, la inexistència real de la possibilitat d’imposar sancions en cas d’infracció de les normes internacionals és qüestió decisiva que permet de diferenciar-los. La justificació de l’existència del dret internacional ha estat feta basant-se en raons objectives o sociològiques, en teories voluntaristes; però les relacions internacionals són condicionades principalment per motivacions econòmiques, polítiques i ideològiques, que són les veritables causes de l’orientació que hom doni al dret internacional en una conjuntura determinada.
m
Dret internacional