És anomenada ascendent si els sons progressen en el sentit greu-agut, i descendent en cas contrari. Les escales difereixen per la distribució de les distàncies entre les notes i per llur altura inicial. Al segle XI, Guido d’Arezzo donà nom a cadascuna de les notes de l’hexacord: ut, re, mi, fa, sol, la, síl·labes inicials de cada hemistiqui de la primera estrofa de l’himne a sant Joan Baptista: Ut queant laxis resonare fibris / mira gestorum famuli tuorum / solve polluti labii reatum / Sancte Ioannes. Més tard hom hi afegí un setè grau, anomenat si. La síl·laba ut, difícil de cantar, fou canviada al s XVII per la síl·laba do. Als països germànics hom empra lletres de l’alfabet: A (la), H (si), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol); igual que als països anglosaxons: A (la), B (si), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol).
El sistema musical europeu aparegut a l’edat moderna es basa en dos tipus d’escala: la diatònica i la cromàtica. La primera, anomenada també escala natural, disposa les set notes en cinc tons i dos semitons d’intervals. Segons la distribució d’aquests entre les notes, l’escala serà de mode major (quan els semitons separen el tercer i el quart grau de l’escala, i el setè i el vuitè) o menor (amb el primer semitò entre el segon i el tercer grau; el segon semitò és variable). L’escala cromàtica és dividida en dotze notes i formada per semitons. Hom l’obté intercalant cinc semitons cromàtics en l’escala diatònica, mitjançant l’ús d’alteracions. Hi ha altres tipus d’escala; la pentatònica (cinc sons en l’àmbit d’una octava), l’hexafònica, etc.