Els espectres van des del tipus G5 fins al M1, i el seu color és groc o vermell. A causa de les seves dimensions elevades, la seva brillantor intrínseca és de cent a mil vegades més gran que la dels estels de la seqüència principal que pertanyen al mateix tipus espectral. La seva densitat, al contrari, és molt petita, puix que la massa és la mateixa que la dels estels corresponents de la seqüència principal. Aquests estels són en un estat de la seva evolució més avançat que el dels astres de la seqüència principal. La transformació d’un astre en un gegant vermell s’esdevé quan el 10% del seu hidrogen s’ha transformat en heli i ha ocupat completament les regions centrals de l’astre, i les reaccions nuclears productores d’energia es comencen a produir a les regions que envolten aquell nucli central. Segons un model proposat per Sandage-Schwarzschild, quan s’arriba a aquesta situació el nucli es contreu i s’escalfa, mentre que l’embolcall exterior de l’estel s’expandeix i es refreda, la qual cosa explica les elevades dimensions d’aquests estels i la seva baixa temperatura superficial. Quan la massa inicial d’un estel és molt grossa, les seves dimensions poden esdevenir molt superiors a les d’un gegant vermell i la seva brillantor intrínseca arriba a ésser 40.000 vegades la lluminositat del Sol. Aquests astres, que són a la part més alta del diagrama de Hertzsprung-Russell, reben el nom de supergegants. Tres estels d’aquestes característiques que es distingeixen fàcilment a ull nu són Betelgeuse, Rígil i l’Estel Polar.
m
Astronomia