Derrotats per Ramsès III, els filisteus ocuparen, llavors, la regió costanera de Palestina (nom que deriva de filisteu) compresa entre el Carmel i Gaza. Aquest territori, pres als cananeus, fou organitzat en una confederació de cinc ciutats estat (Gaza, Ascaló, Asdod, Gath i Accaró), cadascuna governada per un seran (sobirà). Llur història, íntimament lligada amb la dels hebreus, tingué tres fases: una d'expandiment (s. XI aC) cap a l’interior, en detriment dels israelites, governats per jutges, una d'apogeu (darreria del s. XI aC), assolit durant el regnat de Saül, derrotat per ells a Gilboah (~1000 aC), i finalment, una de decadència, iniciada en accedir al tron de Judà i d’Israel el rei David, fins aleshores vassall del seran de Gath. Batuts dues vegades a la plana de Refaïm, prop de Jerusalem, els filisteus perderen importància en els afers de Palestina, i a poc a poc es diluïren llurs característiques racials i culturals per raó de les incorporacions successives als imperis assiri, neobabilònic i persa. Llevat de llur història externa, hom ho ignora gairebé tot, dels filisteus. L’hàbitat original és dubtós (potser procedien del sud de l’Àsia Menor o de la mar Egea), i resten mostres molt pobres de llur cultura (ceràmica anomenada filistea, que deriva, sembla, de la micènica tardana, i sarcòfags antropoides d’argila, inspirats en els sarcòfags egipcis). La parla és totalment desconeguda i, de la religió, hom en coneix només el nom de dues divinitats: Astarte i Dagó. L’aparença física, però, i l’equip militar (lligadures de plomes, llances, escuts rodons, espases amples i llargues i dagues triangulars) han restat reflectits en els relleus del temple de Medinet Habu (Egipte).
f
m
Història