i Josep Vicenç Foix i Mas | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep Vicenç Foix i Mas

Nom amb què signà els seus treballsJ. V. Foix, Nom amb què signà a La Publicitat Fòcius
J. V. Foix
© Fundació J. V. Foix
literatura lit, periodisme period i poètica poètica
Poeta, periodista i assagista.
Sarrià [actualment incorporat a Barcelona], 28 de gener de 1893 — Barcelona, 29 de gener de 1987

Inicià els estudis de dret i continuà la indústria paterna. Redactor de La Revista, on col·laborà estretament amb Joaquim Folguera i hi publicà els primers poemes (1917), fou també l’animador de la revista sarrianenca La Cònsola (1919-20), on inserí ja algun cal·ligrama. Per conciliar l’avantguardisme i el nacionalisme, edità, amb Josep Carbonell i Gener, Monitor (1921-23), i es convertí en un dels fundadors més actius d’Acció Catalana (1922). Dirigí el butlletí d’aquest grup i la darrera etapa de la revista Trossos, de Josep Maria Junoy i Muns. Fou un dels fundadors de l’Aeroclub de Catalunya (símbol de la seva actitud d’avantguarda). Fou redactor de L’Amic de les Arts (1926-28), de Sitges, i de Quaderns de Poesia (1935-36), on —ultra la Revista de Poesia (1925-27)— figuren els seus principals texts teòrics sobre l’avantguarda.

Tot i que es proclamà investigador en poesia, Foix aconseguí una obra de síntesi entre el classicisme i un avantguardisme molt personal —més integrador que gratuït—, que passa per provatures futuristes i surrealistes (cal recordar la seva amistat amb Dalí, Miró, Éluard i García Lorca). El seu món, que lliga la lírica i les arts plàstiques, té les arrels en els clàssics catalans, provençals i italians.

Josep Vicenç Foix parla de Salvador Dalí

Els seus primers llibres en prosa poètica (Gertrudis, 1927; KRTU, 1932) són tasts d’un extens diari, que Foix datà el 1918, i no tingueren cap ressò. Els sonets de Sol, i de dol (1947), llibre que havia d’aparèixer el 1936, el consagraren com un clàssic modern i revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. El vers Si pogués acordar raó i follia resumeix el conflicte permanent del seu món interior, reflectit en la poesia, entre sentiment i raó, el nou i el vell, l’instant i l’eternitat. Les irreals omegues (1949) és una forma foixiana de trobar clus, gresol de vivències oníriques, de creació lingüística i de tècniques formals. A On he deixat les claus? (1953) i Onze Nadals i un Cap d’Any (1960) reprenia la deu popular —en composicions i llenguatge— i recrea amb una gran originalitat els motius religiosos tradicionals. La màgia del seu verb, que cerca les correspondències més insòlites i abracadabrants, s’aboca novament en diversos títols, que continuen el primitiu dietari, reelaborat: Del “Diari 1918” (1956), L’estrella d’en Perris (1963), Darrer comunicat (1969), Allò que no diu “La Vanguardia” (1971) i Tocant a mà (1972). Les Obres poètiques (1964) incorporaren un volum, inèdit i heterogeni: Desa aquests llibres al calaix de baix. Els lloms transparents (1969) i Mots i maons, o a cascú el seu (1971) apleguen articles significatius sobre política nacional, urbanisme, l’acció cívica i ètica de l’intel·lectual, etc. Catalans de 1918 (1965) són retrats literaris. Foix dirigí la Revista de Catalunya (1934) i la plana literària de La Publicitat, on signava sovint Fòcius.

Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i fou un dels mestres de la postguerra, que influí especialment sobre el grup Dau al Set. Com a teoritzant polític publicà, amb Josep Carbonell, Revolució catalanista (1934), programa d’una catalanitat més enllà dels partits. Aplegà el conjunt de la seva obra en tres volums d'Obres Completes (1974-1985): Obres Completes I (1974), recull de l’obra lírica en vers des del 1917 al 1973; Obres Completes II (1979), que comprèn tota la prosa poètica, des de Gertrudis (1927) fins a Tocant a mà... (1972) —excepte les Cròniques de l’ultrason (1985), guardonades amb el Premi Ciutat de Barcelona— i Obres Completes III (1985), que aplega els articles i assaigs polítics escrits entre el 1921 i el 1936.

Li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1980), la Medalla d’Or de la Generalitat (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984), entre d’altres guardons.

Col·laboració: 
AMS / ASu / ICG
Llegir més...