Fill de Bernat (II) de Foixà i de Beatriu, ja des d’abans del 1267 era frare menor al convent de Barcelona. En sortí el 1275 i es feu benedictí de Sant Feliu de Guíxols. Per discòrdia en l’elecció d’abat de Sant Pere de Galligants, Guifré fou nomenat procurador i administrador, fins a l’acord definitiu (1285). El rei li donà el castell de Montagut. Essent cambrer del monestir de Sant Feliu, on sofrí l’entrada dels francesos a la vila, el feren administrador de la casa i del priorat de Montserrat (1286-87). Amic de Pere II i dels seus fills, fou enviat en ambaixada a Roma (1289). Obtingué favors de Jaume II i de Frederic II de Sicília, així com del papa Bonifaci VIII. Assistí a la reunió d’Anagni (1295). Per una butlla d’aquell mateix any fou autoritzat a tenir càrrecs dins l’orde, malgrat procedir d’un altre orde. Acabà essent abat de San Giovanni degli Eremiti, a Palerm.
La seva obra poètica es redueix a quatre composicions, una breu cobla i tres cançons dins la tònica de l’amor cortès, que revelen un gran coneixement dels millors trobadors. Tanmateix, l’obra més destacada és el tractat gramatical Regles de trobar, compost per encàrrec de Jaume II quan aquest era a Sicília, entre el 1289 i el 1291, com a ampliació de Las rasós de trobar, de Ramon Vidal de Besalú. A més de propugnar-hi la unitat temàtica i de llenguatge de les composicions, és el primer que distingeix clarament la llengua catalana de l’occitana (la llengua dels trobadors, la qual no anomena ja llemosina) i assenyala alhora les similituds i les diferències entre totes dues.