Geogràficament ocupà tota l’Europa del nord, la central i l’occidental, i arribà fins al Pròxim Orient i, molt més tard, fins a l’Amèrica hispana. La denominació de gòtic com a sinònim de barbaritzant i equivalent a un estil no subjecte a cànons fou deguda als acadèmics, que no saberen veure més enllà d’allò que les regles clàssiques els indicaven.
El seu enlairament a estil de primera línia dins els períodes artístics és degut als moviments vuitcentistes prerafaelita i neogòtic.
Interior de la catedral de Notre-Dame de París (1163-1345), obra de l’arquitecte Pierre de Montreuil
Chechi Peinado (CC BY-NC-ND 2.0)
Des del començament de Saint-Denis (1144) fins al desenvolupament del gòtic perpendicular a Anglaterra (~1350), que arriba fins a la darreria del segle XV, i fins al començament de la catedral de Segòvia (1525), se succeeixen en l’arquitectura una sèrie de variants amb dues característiques comunes, l’arc i la volta d’ogiva, que comporten una evolució estructural des del sentit de masses romànic a una visió etèria de l’espai, distribuït mitjançant un esquelet de pedra on cada part és perfectament diferenciada amb vista a l’acompliment de la seva funció; el resultat que se'n deriva està, però, d’acord amb la geografia de cada país i la mentalitat de la gent.
Pierre de Montreuil i Jean des Champs, entre altres innombrables mestres anònims (com l’autor de la catedral d’Amiens), a França, el mestre Mateo, a Compostel·la, i Guillem Sagrera, als Països Catalans, són arquitectes clau d’aquest període.
Mapa de l’art gòtic a Europa
© fototeca.cat
Pel que fa a les arts figuratives, com la pintura, l’escultura, l’orfebreria, els vitralls, la tapisseria, la ceràmica, la indumentària, etc., hom pot parlar d’un coneixement progressiu de les lleis de la perspectiva i de l’anatomia, el qual, bo i naixent d’un esquematisme lineal (reminiscències romàniques), arriba a un grau en què la figura humana, els objectes i les arquitectures passen d’ocupar plans juxtaposats a relacionar-se entre ells.
Els períodes italogòtic, internacional i flamenc, en què hom sol dividir el desenvolupament de les arts plàstiques d’aquesta època, indiquen, en el nom mateix, els centres des d’on s’estengué llur influència sobre la resta d’Europa.
Expulsió de Joaquim del temple (fresc de Giotto del 1303, Capella dels Scrovegni, Pàdua)
Així, al segle XIII és de clara superioritat italiana: pintors com ara Duccio, Simone Martini, els germans Lorenzetti i, sobretot, Giotto, i escultors com Niccolò Pisano, transformen el concepte de pintura i d’escultura, encara amb regusts bizantins, i li donen per primera vegada un caire occidental; i França recull les experiències italianes a través de la cort papal d’Avinyó.En el període següent, des de Jean Pucelle fins als germans Limbourg, passant pel polifacètic André de Beauneveu i Jacquemard de Hesdin, es constitueixen, al voltant de les corts de París i de Borgonya, dues escoles que, per la qualitat i el nombre d’obres, influeixen amb llurs models sobre les corts europees durant el darrer quart del segle XIV i el primer del segle XV; a Borgonya, en concret, treballa l’escultor Claus Sluter, veritable transformador de l’escultura europea “internacional”; la ciutat d’Arràs arribà a ésser el primer centre productor de tapissos de qualitat, i Jean de Bandol i Jean de Bruges són els capdavanters d’aquesta indústria.
Als Països Baixos J. van Eyck, des dels primers anys del segle XV, i més tard R. van der Weyden i H. Memling imposen en la pintura tot un canvi, tant pel que fa a la temàtica (amb la qual cosa fan la pintura més humana) com pel que fa a la tècnica (amb la utilització de l’oli com a aglutinant, particularitat que descobreix unes noves possibilitats, aviat experimentades).
Als Països Catalans hom troba representants de cadascun d’aquests tres moments pictòrics esmentats: Ferrer Bassa, a la primera meitat del segle XIV, resta vinculat a les influències italianes; Bernat Martorell, a la primera meitat del segle XV, dins l’estil “internacional”, rep la inspiració francesa, i Lluís Dalmau segueix les influències flamenques a partir del segon terç del mateix segle.