Els agents agressors poden ésser físics, químics o microorganismes. Hom distingeix dos tipus d’inflamació (l’aguda i la crònica), bé que aquesta divisió més aviat indica dues fases d’un mateix procés.
Els símptomes clínics locals de la inflamació aguda són la calor, la vermellor, la inflor i el dolor; com a símptomes generals cal esmentar la febre i la taquicàrdia. A conseqüència de la lesió, apareixen al focus inflamatori mediadors químics (bradicinina, histamina i serotonina, fonamentalment), els quals són els responsables d’una vasodilatació dels capil·lars i arterioles i d’un augment de llur permeabilitat. Això porta com a conseqüència una exsudació del plasma sanguini, i afavoreix l’aparició, al teixit inflamat, d’un infiltrat de cèl·lules provinents de la sang (leucòcits, eritròcits macròfags). Aleshores té lloc la fagocitosi o ingestió dels residus cel·lulars o dels microorganismes pels macròfags o micròfags. La inflamació aguda es caracteritza pel tipus d’exsudació: l’exsudació fibrinosa és molt abundant en proteïnes plasmàtiques i fibrina i, en reabsorbir-se, deixa moltes adherències (per exemple, en casos de meningitis); en l’exsudació serosa predomina el líquid, sense proteïnes i amb poca quantitat de cèl·lules (per exemple, en la tuberculosi); en l’exsudació purulenta predominen els leucòcits morts i el teixit necrosat. La inflamació aguda pot evolucionar de diverses maneres: reabsorbint-se completament tota l’exsudació produïda; localitzant el procés, amb l’aparició d’un abscés; produint-se una disseminació en tot l’organisme (septicèmia) o bé convertint-se en inflamació crònica.
La inflamació crònica es presenta quan no ha pogut desenvolupar-se la inflamació aguda, la qual cosa depèn de la natura de l’agent irritant i de la capacitat de resposta de l’organisme. Els agents irritants capaços de produir-la són certs microorganismes (com els causants de la tuberculosi, de la sífilis, de la lepra, d’algunes micosis) o bé partícules minerals (carbó, sílice, talc) o vegetals (jute).