A Irlanda es desenvoluparen tres cicles èpics precristians: el mitològic, el dels fenians (del s. XI al XVIII), ambdós comuns a Escòcia, d’on sembla que procedeixen les composicions relatives a Ossian i a sant Patrici que hi són inserides, i el dels ulats, herois semimítics del s. I, centrat en la figura de Cúchulainn i que és genuïnament irlandès. Molt aviat aparegueren els filid, poetes doctes, desplaçats al s. XIII pels bards, poetes, secretaris i consellers de famílies poderoses. Amb el cristianisme entrà a Irlanda la cultura clàssica, que mai no hi tingué cap paper decisiu, a causa de la importància de la producció autòctona. Ara bé, ambdues tendències es fusionaren en alguns gèneres, com les “visions” i les “navegacions”. Al s. XII començà la conquesta de l’illa pels anglesos, i l’ús de l’irlandès fou prohibit; a partir del s. XVII hom féu una literatura reivindicativa de la pròpia tradició a través d’estudis històrics i genealògics, en llatí i en irlandès, i de poesia, connectada amb l’escocesa, desenvolupada principalment a l’entorn de Séan Ó Tuama. El renaixement literari del s. XIX tingué lloc bàsicament en anglès; fou fundada una societat per a la defensa de la llengua irlandesa (1876), el periòdic Irisleabhar na Gaedhilge (‘El diari gaèlic’, 1882-1909) i la Connradh na Gaedhilge (‘Lliga gaèlica’, 1894), amb Douglas Hyde com a principal impulsor. Al s. XX destaquen Pádraig Mac Piaraís, el narrador Pádraig Ó Conaire, el poeta Tadhg Ó Donnchadha i Piaras Béaslaí, escriptor polifacètic; posteriorment sorgí Máirtín Ó Cadhain, i en anys posteriors els poetes recollits en l’antologia Nuabhéarsaïocht (‘Poesia nova’, 1950).
f
Literatura