Contraposat a l’arbitrarisme administratiu i judicial, el principi de legalitat és una de les consagracions polítiques de l’estat de dret, i es fonamenta en la teoria clàssica de la divisió de poders. Bé que hom vol trobar-ne l’origen en la Magna Charta Libertatum anglesa (1215), amb més seguretat cal situar-lo en els corrents liberals del segle XVIII, els quals assenyalen la consagració del principi de legalitat com a base de l’estat liberal. La crisi del liberalisme determinà la discussió sobre la validesa del principi de legalitat, per tal com en els règims totalitaris l’individu resta en una posició subordinada enfront de la classe o de l’estat, amb la pèrdua consegüent de les llibertats individuals. Manifestacions del principi de legalitat són, en el dret administratiu, l’adequació dels actes administratius a les disposicions generals de l’ordenament jurídic i la producció de normes administratives segons l’ordre de prelació de fons establert per la legislació fonamental de l’estat. En el dret penal, el principi de legalitat es fonamenta en l’axioma bàsic de tot el dret penal modern nullum crimen, nulla poena sine lege, que políticament tracta d’evitar tota incertesa sobre els drets individuals, i jurídicament porta a estructurar una enumeració taxativa de figures delictives, que només el legislador pot ampliar. Aquesta manifestació del principi de legalitat és recollida en la Declaració universal de drets humans (1948), i ha estat incorporada a la major part dels codis penals. El principi de legalitat plana igualment per damunt de tota la legislació en general, prenent per base el principi d’irretroactivitat de la llei.
m
Dret