Comprèn diversos períodes, que reflecteixen les diverses vicissituds històriques de Roma i dels països que recolliren la seva tradició: un període inicial (època arcaica), una època d’extraordinària florida (època clàssica) i una progressiva decadència, seguida de l’època cristiana, de la medieval i de la renaixentista.
Les èpoques arcaica i clàssica
Bé que Roma no produí una cultura ben personal, l’assimilà d’altres pobles, l’adaptà segons el seu temperament i les seves necessitats i la difongué pertot. Fou Grècia, però, la seva mestra natural: primer, d’una forma indirecta, a través dels etruscs; més tard, a partir de la presa de Tàrent (272 aC) fins a la conquesta de la mateixa Grècia (142 aC), d’una forma immediata. El fruit més notable d’aquests contactes és la creació d’una literatura llatina, que no pot ésser considerada sempre com un transsumpte dels originals grecs, sinó com una producció peculiar, dotada d’uns trets nous, àdhuc oposats, que s’explica pel geni del poble grec, imaginatiu i idealista, enfront del romà, pràctic i polític. D’altra banda, a mesura que Roma estenia per Itàlia les seves conquestes, el llatí, la seva llengua unitària, s’imposava, fins a arraconar-los, als altres parlars itàlics, i més tard, durant l’Imperi, a les altres llengües indígenes dels països d’Occident.
La literatura llatina no és, doncs, obra exclusiva dels romans, sinó de la península Itàlica i dels pobles occidentals de l’Imperi. El seu patrimoni s’enriquí, gràcies a les aportacions dels escriptors d’Itàlia, d’Àfrica, d’Hispània, de la Gàl·lia i del mateix món hel·lènic, amb un repertori de valors i d’accents que ja no tenen res a veure amb els propis de Grècia o de Roma. Aquesta tingué, abans de la penetració de l’hel·lenisme, una certa literatura. Pel poc que n'ha pervingut, hom pot pressentir el seu escàs relleu des del punt de vista artístic. Hi ha notícies, pel que fa a la versificació, d’alguns gèneres poètics, com les naeniae o poemes funerals, els càntics executats en els banquets per a celebrar les glòries dels personatges, els cants satírics per a ridiculitzar els triomfs dels generals, les comèdies “atel·lanes” bufonesques i els obscens versos Fescennini corejats a les festes públiques. Els més antics monuments en vers conservats, poc intel·ligibles, són unes pregàries o carmina: el cant de la confraria dels “arvals” i el dels sacerdots Salii. Quant a la mètrica, l’únic vers típicament romà és el saturni, molt discutit; aviat s’imposaren els metres grecs.
Pel que concerneix la prosa, no és gens estrany que un poble curós d’ordinacions i de política com el romà es dediqués des del començament al dret, la història i l’oratòria. Com a font del dret públic i privat es destaca la llei de les Dotze Taules; hom posseeix també fragments de lleis religioses atribuïdes al temps de la monarquia (leges regiae), que foren reunides per un cert Papiri (ius Papirianum), i algunes fórmules de procediments judicials, molt antigues, que foren divulgades per Gneu Flavi (ius Flauianum). La història tingué origen en l’anotació esquemàtica dels esdeveniments de l’any pels pontífexs (Annales maximi).
L’escriptor llatí més antic és Api Claudi Cec. Cap a la meitat del segle III aC, quan Roma es converteix en deixebla de Grècia —bé que la decadència política de Grècia és aleshores completa—, comença, en rigor, la literatura llatina. La seva evolució pot ésser dividida segons el punt de fusió de l’element itàlic amb l’hel·lènic i, alhora, segons el grau de la seva expansió. El primer període, que va de les guerres púniques a la mort de Sul·la (264-78 aC), és de progrés i sobretot receptiu. Durant el segon període, que comprèn l’època de Ciceró (78-29 aC) i els temps d’August (del 29 aC al 14 dC), la fusió és decisiva, orgànica i rica en creadors. El tercer període, que hom pot fer arribar fins a la caiguda de l’imperi d’Occident (476 dC), assegura la victòria de la literatura llatina: tot i el desequilibri i la desigualtat que n'han de caracteritzar l’extensió, hi ha un sobrecreix de ferments nous que afaiçonaren, sota la influència del cristianisme, la personalitat d’Europa; les figures literàries que en surten no justifiquen cap denominació indiscriminada de la decadència. El filohel·lenisme fou impulsat a Roma per alguns cercles aristocràtics (els Escipions, els Metels) i pels mateixos generals que havien conquerit els regnes dels successors d’Alexandre. Els savis grecs eren ben acollits a Roma; la joventut romana veia en el viatge a Grècia el coronament de la seva formació. Aquest corrent suscità, endebades, la reacció de l’esperit conservador i “nacionalista”, encarnat en Cató el Vell: ell mateix sabia el grec i llegia els escriptors grecs. De fet, la introducció de la cultura de la Grècia vençuda no s’oposava a la política romanitzadora dels vencedors. El qui n'assenyalà el camí fou Livi Andrònic. No trigaren a sorgir els primers assaigs d’epopeia romana, amb Nevi i Enni.
El teatre, especialment, donà mostres durant dos segles (III-II aC) de veritable ufanor, amb la comèdia palliata, grega d’argument i romana per la moral (Nevi, Enni, Cecili, Plaute, Terenci), la comèdia togata, que representava escenes de la vida romana (Titini, T. Quincti Ata, L. Afrani), i la tragèdia praetexta de personatges romans (Andrònic, Nevi, Enni, Pacuvi, Acci). Un gènere originalment romà és la satura o sàtira, creada per Lucili. Quant a la prosa, els seus primers conreadors són historiadors o annalistes, que escriuen en grec (Fabi Píctor, Cinci Aliment, G.Acili, Q.Claudi Quadrigari) i més tard en llatí (L.Cassi Hèmina, L.Calpurni Pisó, L.Celi Antípater, Semproni Asel·lió). Però la figura cabdal d’aquest període arcaic és M.Porci Cató el Censor, o el Vell. A despit de la resistència dels tradicionalistes, tant els rètors grecs com els romans obriren escoles, i la retòrica i l’oratòria floriren durant els s. II i I aC (Escipió Emilià, G. Leli, els dos Gracs, M. Antoni, avi del triumvir, L. Licini Cras). Resta, d’aquell temps, un manual dels ensenyaments dels rètors llatins (la Retòrica a Herenni), d’autor incert. La cultura grega s’havia fos, en tots els ordres, amb la tradició romana: tal és la característica del segon període, el més fecund en personalitats literàries i el més trepidant, per la lluita dels partits.
Amb l’eixamplament de la puixança romana coincideixen les revolucions i les guerres civils. L’eloqüència brilla en els debats del senat, en les al·locucions al poble, davant els tribunals polititzats. L’oratòria pren dues direccions: l’"àtica”, de raonament cenyit (Licini Calvus, Juli Cèsar, Cató d’Útica, M.Favoni, Marc Juni Brut, l’assassí de Cèsar), i l’"asiàtica”, d’estructura barroca (Hortensi, el rival de Ciceró, M.Antoni). Ciceró, el polígraf i literat més il·lustre de l’antiguitat, se situà entre les dues tendències extremes: la seva figura omple la primera part d’aquest període. Al costat de l’oratòria, la història esdevé, des dels temps dels Gracs, un tema actual i polèmic: els annalistes són substituïts pels escriptors de memòries (commentarii), que s’adrecen al poble (M.Emili Escaure, Q.Lutaci Càtul, Sul·la), i pels historiadors i biògrafs (Cèsar, Sal·lusti, Nepos). L’erudició té el representant més insigne en M.Terenci Varró. La poesia pren un camí innovador, de gust alexandrí, amb els noui poetae (Licini Calvus Helvi, M.Furi Bibàcul); el més dotat d’ells fou Catul. Una figura aïllada, enorme, en la poesia filosòfica i centífica, és la de Lucreci. És, però, el temps d’August la veritable edat d’or de la literatura llatina. Hom continua escrivint memòries i monografies (August, Pol·lió), però el genial historiador del passat de Roma, revestit d’orador i de poeta, és Tit Livi. Els poetes més representatius són Virgili i Horaci. Floreix l’elegia sentimental (Corneli Gal, Tibul, Properci), mentre Ovidi es converteix en el poeta de la societat refinada dels darrers temps d’August.
La literatura postaugustal
Durant el tercer període, mancat d’harmonia, però esclatant de forces noves, la literatura llatina és conreada arreu de l’Imperi occidental i per alguns escriptors grecs: arriben les aportacions renovadores de les províncies i el classicisme ateny les últimes conquestes abans de sobrevenir la disgregació. A l’època que va de Tiberi a Neró pertanyen el rètor M.Anneu Sèneca, alguns poetes (Germànic, Manili, Fedre, Calpurni Sícul, Columel·la) i prosadors secundaris (Cels, Pomponi Mela, Velei Patèrcul, Valeri Màxim, Q.Curci Ruf), un novel·lista de talent (Petroni) i dos entusiastes de l’estoïcisme: el filòsof i autor de tragèdies L.Anneu Sèneca i el poeta èpic Lucà, tots dos de Còrdova i víctimes de Neró. Pertanyen a l’època de Vespasià i Domicià dos imitadors de Virgili (Sili Itàlic i Valeri Flac), un altre poeta, retòric (Estaci), el científic Plini el Vell, així com tres portaveus de la protesta: Marcial (de Bíbilis), Juvenal i Persi. Una renaixença literària marca el temps de Nerva i de Trajà: hi excel·leixen el rètor Quintilià (de Calahorra), el panegirista i epistològraf Plini el Jove, el gran historiador i estilista Tàcit i el biògraf dels cèsars Suetoni. Des d’Adrià fins a la caiguda de l’imperi d’Occident no deixa d’haver-hi alguns moments vàlids. En el camp de la poesia, després de les subtileses dels anomenats poetae nouelli, sobresurten les èglogues de Nemesià, l’anònim Peruigilium Veneris i tres poetes notables: Ausoni (de Bordeus), Claudi Claudià (d’Alexandria) i Rutili Namacià, prefecte de Roma el 414.
El conreu de la prosa s’adapta als gèneres funcionals: al dret (Salvi Julià, Gai, Pomponi, Papinià, Ulpià, Paulus), a l’erudició (Aulus Gelli, Macrobi), a la gramàtica i a la lexicografia (Noni Marcel, Eli Donat, Servi). En història hi ha els sis autors de la Historia Augusta, Ammià Marcel·lí i dos redactors d’epítoms d’història romana: Florus i Eutropi. Dos escriptors arcaïtzants i afectats del s. II són Frontó i Apuleu, tots dos africans. A partir del s. III, la llengua llatina es converteix, com somiava Q.Aureli Símmac (cònsol el 391), en instrument de les aspiracions del cristianisme. Però la literatura llatina cristiana, que encara, dissolt l’Imperi, atia el foc de la cultura clàssica i la fa més universal, forma un món a part.
La literatura llatina cristiana
La literatura llatina cristiana s’inicià al s. II amb les traduccions de la Bíblia, nombroses i diverses, conegudes amb el nom de Vetus Latina. Vers el 180, hom troba les primeres actes de màrtirs africanes, redactades en llatí (Actes dels màrtirs escilitans, la Passió de santa Perpètua i santa Felicitat). També a l’Àfrica, els darrers anys d’aquest segle i els primers decennis del següent, l’obra de Tertul·lià, gran prosista, combatiu i moralista, en la línia dura i seca de Lucreci i de Sèneca, contribuí eficaçment al desenvolupament de la forma i a la fixació d’una terminologia del llatí teològic cristià. Al segon terç del s. III es produí en la literatura una reacció classicista. Cebrià de Cartago escriví sobre temes teologicopastorals, amb una prosa ja típicament cristiana, àmplia i cadenciosa. Encara a l’Àfrica, Minuci Fèlix escriu el diàleg Octavi, on, en oposició a l’argumentació judicial i dialèctica de Tertul·lià, ofereix un discurs filosòfic que, alhora, vol agradar i atreure amb amabilitat.
El primer escriptor cristià de l’Urbs i el primer teòleg —racionalista, sistemàtic, bon coneixedor de l’Escriptura— en llengua llatina fou el rigorista i extremista Novacià. Pels volts dels anys de l’edicte de Milà (313), escriví Lactanci, rètor de Nicomèdia de Bitínia, les seves Divinae institutiones. Lactanci fou ciceronià, no solament pel seu estil literari, sinó també per la seva adhesió al pensament ciceronià en l’exposició de la gnosi filosòfica cristiana i en la seva invitació a la contemplació de les coses celestials. A la segona meitat del segle IV, Ambròs de Milà, amb la seva complexa personalitat d’home polític, pastor d’ànimes i filòsof platonitzant, format en la lectura de Plotí i d’Apuleu i potser també en la del mateix Plató, produí una extensa i brillant obra literària. Contemporani seu fou sant Jeroni, figura destacadíssima de la literatura llatina cristiana. Escriví cartes de direcció espiritual; polemista, filòleg erudit i crític literari, coneixia a fons la literatura llatina precedent i s’interessà per la història i, sobretot, per la Bíblia, que comentà i traduí directament de l’hebreu (la versió coneguda amb el nom de Vulgata). La figura més brillant d’aquesta edat d’or de les lletres llatinocristianes fou sant Agustí; rètor d’ofici, format en la filosofia platònica, amb un domini personalíssim de l’art d’escriure, influí considerablement la cultura europea posterior.
Des de molt aviat, els escriptors cristians conrearen la poesia. Al segle III, Commodià, donant nova estructura a l’hexàmetre, escriví una poesia polèmica, moralitzant i apocalíptica. Durant el segle següent —una altra època àuria de la literatura cristiana— florí l’epopeia cristològica dels Evangelis de Juvenc; la himnòdia fou conreada per Hilari de Poitiers, per Mari Victorí i, amb acusada sensibilitat i noble inspiració, per sant Ambròs; el papa Damas, en els seus breus poemes epigràfics dedicats als màrtirs, donà una vida i un contingut nous al gènere llatí de l’elogi. Finalment, la poesia llatinocristiana atenyé el màxim apogeu amb la figura de Prudenci, amb els seus himnes martirials i la seva poesia apologètica i didàctica.
A partir del segle IV, la literatura dels cristians s’incorporà amb plenitud de drets a la cultura romana. En els prerenaixements successius (l’isidorià, l’irlandès, el carolingi) de les lletres llatines i, posteriorment, a l’edat mitjana i al Renaixement, al costat dels auctores —els clàssics per antonomàsia— apareixen la Sagrada Escriptura, els pares llatins i els poetes com Prudenci. En definitiva, la literatura llatina cristiana aconseguí de saber utilitzar els mitjans típics de la literatura pagana —els procediments retòrics, els recursos poètics, les estructures mètriques i verbals— i oferí i incorporà un contingut doctrinal ple de compromís, del qual mancà la literatura llatina pagana, coetània de l’antiguitat tardana.
La literatura llatina des de la crisi del segle V fins al renaixement carolingi
El ritme de les mutacions que afecten les lletres llatines, des de la crisi del segle V fins a l’adveniment de Carlemany, és extraordinàriament complex. Amb les invasions, ultra la destrucció de biblioteques públiques i privades i la dispersió d’una gran part dels cercles més cultes, s’incrementa la tendència a la ruralització, i les escoles urbanes, quan no desapareixen, es mantenen en condicions molt precàries. La cultura es clericalitza i el culte pagà de les belles lletres desapareix gairebé per complet. Els intents per evitar-ho acaben sovint convertint-se en un estèril preciosisme literari. Tanmateix, les condicions en què es desenvolupa la cultura literària llatina varien extraordinàriament d’un lloc a l’altre i es modifiquen també en el temps.
A la Gàl·lia hom assisteix, durant tot el segle V, a un període relativament brillant. Sidoni Apol·linar (430-486), testimoni vivent de la crisi provocada per les invasions, és un esperit conreat i refinadíssim que sap cantar la placidesa de la vida rural dels grans latifundistes i fer de l’amistat un culte; però les circumstàncies l’obligaren a afrontar greus responsabilitats. L’activitat literària és especialment intensa al sud-est de la Provincia Narbonensis, on troben refugi i una pau relativa personalitats procedents dels llocs més diversos. Cassià i l’escola ascètica de l’illa de Lerins influïren decisivament en l’espiritualitat monàstica occidental. Ja dins el segle VI, Cesari, bisbe d’Arle, en les seves homilies s’expressa encara en un llatí clar i net, a l’abast d’un públic molt divers; però, a la fi del segle, la prosa de Gregori de Tours, autor admirable per la seva originalitat i el seu innat talent narratiu, revela la decadència dels coneixements gramaticals. Vinculat a la Gàl·lia, però format a Ravenna, el seu amic, el poeta Venanci Fortunat, és el darrer representant de les lletres antigues i, ensems, el primer poeta líric d’esperit medieval. Al segle VII, la manca de formació literària s’accentua i es fa particularment palesa a la crònica del pseudo-Fredegari.
A Itàlia, durant el segle V, l’activitat literària és pobra, si hom la compara amb la de la Gàl·lia meridional. Sobresurten les figures de Lleó el Gran i del poeta cristià Seduli. Al començament del segle següent, les condicions culturals milloren. Teodoric, rei dels ostrogots, protegeix les escoles i s’interessa per l’activitat dels escriptors. Boeci i Cassiodor, representants il·lustres de la cultura antiga, exerciren una gran influència damunt tota l’edat mitjana. També s’afermà el monaquisme amb la Regula Benedicti, i, al cor del país, gràcies a l’impuls monàstic i a la cultura patrística, sorgí l’extraordinària figura de Gregori el Gran, un dels pares de l’església llatina.
A Hispània la producció literària al segle V fou molt pobra. Al segle següent cal destacar les figures de Just d’Urgell i Martí, bisbe de Braga (mort el 580), originari de Pannònia, i també els fogars de cultura del sud-est de la península, enriquits per refugiats africans. A partir de la conversió al catolicisme de la cort visigòtica (589), s’inicià un període de prosperitat i renaixement cultural, que dura més d’un segle, precisament en els moments en què el nivell cultural en altres indrets és baixíssim. Les escoles de Sevilla, Saragossa i Toledo donen fruits brillants gràcies a l’activitat d’Isidor, Brauli, Eugeni, Ildefons i Julià. A l’Àfrica es mantingué amb tenacitat el conreu de les literatures paganes i cristianes, tant sota el regne dels vàndals com després de la reconquesta pels bizantins. Es destaquen els noms de Víctor de Vita, Draconci, Corippus i els poetes de l'Antologia llatina. És notable la força d’irradiació que tingué la cultura africana, cosa que contribuí extraordinàriament a la conservació de la cultura antiga.
El fenomen de desenvolupament de les lletres llatines a Irlanda i a la Gran Bretanya és inseparable de les llargues peregrinacions dels monjos insulars sobre el continent. Sant Patrici, al començament del segle V, portà a Irlanda —terra que mai no havia vist cap legionari romà— el coneixement de l’Escriptura i, així, la vida eclesiàstica i cultural es concentrà a les grans abadies. Des de Iona, el centre més important, la cultura irlandesa s’estengué al nord i a la Gran Bretanya. Sant Columbà, que desembarcà amb dotze companys al continent l’any 590, és el fundador dels monestirs de Luxeuil (612) i de Bobbio (615), poc abans de la seva mort (616). Un deixeble seu, Gal, fundà el monestir de Sankt Gallen. Sobre Anglaterra confluïren la influència procedent d’Irlanda amb la de les missions de Roma. El monjo Agustí, enviat per Gregori el Gran, esdevingué el primer arquebisbe de Canterbury (601). Més tard, el papa Vitalià hi féu anar l’africà Hadrià i Teodor de Tars, el qual, entre altres llibres antics, portava un Homer. Les escoles de Canterbury, de Wearmouth i Jarrow es convertiren en centres de cultura també profana. L’activitat de Beda el Venerable (673-735) fou d’una gran transcendència, car, a través de l’escola de York i d’Alcuí, convergí en la renaixença carolíngia. Entre els missioners anglosaxons del segle VIII es destaca sant Bonifaci, que establí a Fulda una gran biblioteca en el seu monestir (744) i cristianitzà les terres de Germània.
El renaixement carolingi
Carlemany, restaurador de l’Imperi, portà a terme una revitalització de la cultura llatina. Itàlia li proporcionà els primers mestres (Pere de Pisa, Paulí d’Aquileia i, més tard, Pau Diaca), als quals s’afegí Alcuí, hereu de la tradició anglosaxona, que transportà la seva escola de York a les terres de la monarquia franca. Allí organitzà i dirigí l’escola Palatina i la convertí en un admirable cenacle cultural en el qual floriren homes lletrats de tots els pobles (Dungal, Teodulf, Angilbert, Eginard). Tots ells, més que no pas en la creació d’una obra considerable, excel·liren en la creació del gust per les lletres clàssiques i intentaren de traslladar l’antiga Atenes a la Gàl·lia. Fou traçat un nou programa i una nova organització dels estudis, basats, a partir d’ara, en les set arts liberals, dividides en trivi i quadrivi, cosa que havia d’ésser la base dels estudis medievals fins al Renaixement. A la mort de Carlemany, la crisi que s’originà en el si de l’imperi Carolingi no deturà l’empenta cultural. Bé que foren escassos els poetes i els historiadors, abundaren, en canvi, els polemistes i els teòlegs (de Raban Maur a Godescalc, Hincmar, Valafrid Estrabó i, per damunt de tots, Joan Escot Eriúgena) i els filòlegs (Llop de Ferrières).
El segle X representà una aturada en la marxa cultural. Restaren vives algunes escoles i sobresortiren alguns personatges (Rateri de Lotaríngia, Liutprand de Cremona, etc), però fou durant el segle següent que l’evolució cultural reprengué el camí ascendent. A Itàlia, hom troba una producció que comprèn des del lèxic de Papia fins als tractats musicals de Guido d’Arezzo, amb les noves escoles de retòrica i els teòlegs i escriptors, com Pere Damià, Lanfranc de Pavia i Anselm d’Aosta. Més fecunda fou la sort de les lletres a França i a Germània. En aquest darrer país es destaquen el filòleg Ermenric d’Ellwangen, l’historiador Reginó de Prüm, l’insigne mestre i escriptor Notker, monjo de Sankt Gallen i, sota l’imperi dels otons, Fromond de Tegernsee i la monja Rosvita de Gandersheim, que versificà llegendes de sants i conreà l’epopeia i el drama. Eccehard emprà el vers i els modes de Virgili, per a cantar les llegendes heroiques dels pobles nous, i així nasqué el Waltharius. Tant a Sankt Gallen com en altres llocs, una munió de literats (Enric d’Auxerre, Remigi, Ubald de Sant Amand, Abbó —que celebrà en un poema èpic la defensa de París contra els normands—, Raül de Caen i, més tard, Gerbert d’Orlhac i Fulbert de Chartres) anticipen i preludien l’esclat del segle XII.
El segle XII
Aquest segle representa un admirable eixamplament de l’horitzó cultural, un amor més viu encara pels clàssics antics i un nou ardor de recerques especulatives, tant en la teologia com en les ciències naturals, gràcies a la intensificació de les relacions amb Orient. Sorgeixen noves escoles, amb programes d’ensenyament més amplis i, al costat de la societat, que experimenta un canvi socioeconòmic notable, floreix la cultura literària, amb la gramàtica i la retòrica més atentes a l’estudi dels auctores. Fruit d’aquesta atenció són les diverses gramàtiques (d’Alexandre de Villedieu i d’Éverard de Béthune) i les poètiques (sobretot l'Ars poetica de Mateu de Vendôme, mestre a Orleans, centre de la cultura francesa durant aquest segle).
La descoberta de les primeres versions d’autors grecs, arribades a través de Sicília i d’Hispània, obren nous camins a la cultura europea. Mentre comencen a desenvolupar-se les llengües en romanç, la poesia llatina s’aferma amb les obres de Hildebert de Lavardin, Bernat Silvestre i Alà de Lilla, amb els himnes religiosos, amb les composicions jocoses i satíriques dels goliard i amb la comèdia elegíaca (Vital de Blois). Els primers (Bernat Silvestre i Alà de Lilla), reprenent la tradició de Boeci, alternen vers i prosa per expressar la cultura teologicofilosòfica de l’època. A Cluny neix una poesia d’aquest gènere amb una forta embranzida: un dels seus conreadors és el famós Abelard. Al mateix temps, els goliards canten les belleses de la natura, l’alegre vida jovenívola i l’amor. Es destaquen, també, com a poetes, Marbode d’Angers, Baldric de Bourgeil, Gualter de Châtillon, Adam de Saint-Victor, etc. L’epistolografia i la historiografia registren els noms de Pere de Blois, Guibert de Nogent, Guillem de Tir, Orderic Vital i Joan de Salisbury, anglès però de formació francesa. A Anglaterra i a Germània es destaquen Adam de Petit-Pont, gramàtic a París, Guillem de Malmesbury, Alexandre Neckam, Nigellus Wireker, Josep d’Exeter, Gualter Map, Girald de Cambrai i d’altres, autors d’obres teològiques, morals, filosòfiques i científiques, polítiques i històriques, de poesia èpica, didàctica, lírica i satírica.
A Germània, els monjos (Rupert de Deutz, Gerhod de Reicersberg) s’oposaren fortament als models francesos, però alguns esperits més inquiets els continuaren imitant: Hug de Sant Víctor, Otó de Frisinga, alguns poetes èpics (l’autor de Ligurinus) i el famós Arxipoeta de Colònia.
A Itàlia, el moviment intel·lectual d’aquest segle és ampli, i difereix del francès. Als estudis literaris, filosòfics i científics, són preferits els estudis de medicina, els jurídics i els retòrics. A Salern (medicina) i a Bolonya (dret) floreixen les escoles més importants. La poesia resta restringida al terreny de la narració de fets històrics, amb un cert matís polític. Una excepció és, però, Arrigo de Settimello, que canta la traïció de la fortuna i la consolació de la filosofia en el seu poema Elegia. La resta de poetes, de l’anònim pisà a Pietro da Eboli, són marcats pel domini de l’interès polític. La historiografia en prosa és conreada per Caffaro, Ottone, Acerbo Morena, Romualdo di Salerno, etc, i hom troba diversos traductors italians actius a llur país o a la península Ibèrica (Enrico Aristippo, Giovanni Veneto, Burgundio Pisano, Gerardo da Cremona). En conjunt, el segle XII representà l’època medieval més pròxima a l’esperit dels clàssics, un autèntic renaixement, pel progrés del pensament teològic, científic i jurídic i per la utilització dels pensadors antics.
La literatura llatina medieval als Països Catalans
Al començament del segle X, el panorama cultural català, que recull la discreta tradició del segle anterior, no és gaire brillant. Ho demostra la pobresa de les biblioteques: la de Ripoll —que arribà a ésser tan important— era en estat embrionari el 890. Aviat, però, es produí una progressió important, a la qual contribuïren decisivament les relacions dels comtes catalans amb els califes de Còrdova: al príncep al-Ḥakam, fill d’Abd-al-Raḥmān III, Gotmar II de Girona dedicà la seva petita Chronica regum Francorum (940). Aquestes relacions, particularment fecundes en el terreny de les matemàtiques, feren acudir als cenobis i a les escoles catalanes alguna personalitat important, delerosa de saber (Gerbert d’Orlhac acudí a Vic i a Ripoll i és probable que, per a la seva redacció del Liber de Astrolabio, hagués utilitzat una traducció llatina del text àrab, feta per Sunifred Llobet).
Al costat dels estudis científics floreixen també els literaris i, en ells, hom nota un retrocés de la cultura visigòtica davant l’empenta de la carolíngia. La gramàtica i la mètrica foren ensenyades a les escoles (com ho proven els manuscrits del scriptorium ripollès). A les biblioteques ja figuraven determinats llibres d’autors pagans i d’autors medievals europeus. Virgili, Priscià i Seduli, considerats els mestres, foren constantment imitats i comentats en glossaris que també serviren per a originar un tipus de poesia críptica i preciosista, sovint plasmada en inscripcions. Cesari i més tard Joan, abats de Santa Cecília de Montserrat, i l’abat Llobet d’Arles escriviren amb una sintaxi elegant, i Miró Bonfill fou un poeta iniciador d’un petit cercle de literats que manejaven termes grecs, bé que el coneixement d’aquest idioma era pràcticament nul.
El segle XI fou presidit per la figura de l’abat bisbe Oliba. Les seves epístoles, els seus escrits (poemes i sermons), testimonien les seves qualitats. Oliba contribuí eficaçment a l’organització de les biblioteques i dels scriptoria monàstics i catedralicis i fomentà llurs relacions amb els més diversos fogars culturals d’Europa (Roma, Lodi, Navarra, Narbona, Fleury, Arle, Moissac, Marsella, etc). Deixebles d’Oliba foren els monjos Garcies de Cuixà i Oliba de Ripoll. Fora dels centres monàstics aparegueren altres escoles: la de Barcelona, dedicada a treballs jurídics (amb personalitats com Bonsom), la de Vic, la de la Seu d’Urgell (on hom troba l’escolàstic Borrell, probable autor d’una Vita S. Ermengaudi episcopi) i les de Girona, Àger, Tarragona i Lleida. Hi hagué també, en aquest període, una autèntica mania de versificar (Arnau Gatell signà amb dos hexàmetres la seva obra al claustre de Sant Cugat), i foren els hexàmetres lleonins els versos més usats. Enmig de moltes composicions anònimes, apareixen els noms d’alguns poetes: Sigefred, Ricolf i Arnau.
El segle XII ofereix grans figures. En primer lloc, sant Oleguer, arquebisbe, que produí una vasta obra (sermons, epístoles, sentències, etc), de la qual resten el Sermo de adventu Domini i tres epístoles. Al seu costat, el poeta, hagiògraf i canonista Renall. També el cardenal Perede Cardona, jurista notable, presidí una autèntica escola de romanistes catalans (el bisbe Bernat de Berga, Arnau de Caldes, Pere de Sant Joan, Pere de Pinell i, més tard, Pere Albert). Juntament amb aquesta producció cal ressenyar el conreu de la poesia eròtica, que, amb l'Anònim Enamorat de Ripoll, probablement d’origen ultrapirinenc, atenyé una fita considerable. A partir d’aquest moment, la producció llatina anà decaient i, com en altres països, en arribar el segle XIII començaren a consolidar-se les literatures en romanç.