En català, com en les altres llengües de la Romània, tenint en compte la constitució bàsica del parlar vulgar —que prové d’una altra forma vulgar en la qual es fonamenta la llengua escrita—, pot ésser considerat un llatinisme qualsevol influència literària, externa o de construcció, principalment a la que hom anomena llengua clàssica. Aquesta influència sempre s’ha deixat sentir en català en estadis molt extensos i poderosos; en el llatí eclesiàstic, que ha influït constantment la vida popular i la literària; en el curial, des de la primitiva redacció de documents; en el jurídic, sotmès a freqüents comentaris, i, més tard, en el narratiu. En aquest sobresurt el mestratge de Ramon Llull, per la seva capacitat d’abstracció i de derivació de mots seguint la normativa llatina (captiu: captivació, captivament, captivança, captivar, captivatge, captivitat). Si en el panorama d’una situació literària pogués ésser atribuïda la qualificació de llatinisme a la totalitat d’una obra, caldria pensar en el Somni de Bernat Metge, així com també en diversos passatges d’Eiximenis. Des del punt de vista lèxic, l’aparició del fenomen en la vida de la llengua és constant. En un document català del s XIV hom troba pom per fruit, simultàniament amb aquesta forma normal. Els exemples paral·lels són nombrosíssims. És notable la penetració de llatinismes dins la llengua col·loquial: maremàgnum, per fas o per nefas, tros de quòniam, ecce homo. La qualitat dels exemples adverteix ja la categoria filològica originària. Atès que l’estudi del llatí ha estat una de les constants de la història cultural de Catalunya, no és gens estrany que totes aquestes formes siguin admeses en qualitat de cultismes o de neologismes, però no pas de barbarismes.
m
Lingüística i sociolingüística