Des de l’aparició d’aquests gèneres el text ha tendit a perdre qualitat davant la música, malgrat els esforços regeneradors d’alguns autors (Gluck, Wagner). Al s XVIII Metastasio i A.Zeno mantingueren una certa dignitat literària, però llurs temes foren sempre clàssics (històrics o mitològics) i d’esquema rígid. L’òpera bufa napolitana introduí temes i llenguatge populars, però sovint de baixa qualitat. Amb el Romanticisme hom adaptà —i desfigurà— molt sovint drames de Shakespeare, Schiller, W.Scott, etc. Es destacaren Felice Romani, F.M.Piave, S.Cammarano i, en l’etapa verista, G.Giacosa i L.Illica, a més d’A.Boito. En l’òpera francesa del s XVII sobresortí Quinault, llibretista de Lulli, i en la del XIX els coautors J.Barbier i M.Carré. El predomini assolit per l’òpera als Països Catalans, des del s XVIII, féu aparèixer moltes edicions de llibrets de les òperes representades als diferents teatres, sempre en italià. La majoria dels emprats al Teatre de la Santa Creu de Barcelona foren impresos per Francesc Generes; al s XIX els principals impressors foren Agustí Roca, A.Bergnes de las Casas i Tomàs Gorchs, a Barcelona, Josep Orga a València i P.J.Gelabert a Palma. Entre el 1901 i el 1930 l’Associació Wagneriana de Barcelona publicà traduccions catalanes (de Maragall, A.Ribera i, sobretot, J.Pena) de totes les òperes de Wagner i de moltes de Mozart, Gluck, etc. Els autors catalans d’òpera empraren llibrets italians, sovint de Metastasio i, més tard, d’autors catalans en italià o castellà. Vers la fi del s XIX hom emprà ja el català, com Massó i Torrents per a E.Morera (La fada, 1897). E.Toldrà compongué El giravolt de maig directament damunt el text de J.Carner, i Antoni Massana musicà adaptacions d’obres de Costa i Llobera (Nuredduna, 1947) i Verdaguer (Canigó, 1953). Al País Valencià, Xavier Casp escriví el llibret de Vinatea (1974), òpera de Matilde Salvador.
m
Música