Les restes
Els vestigis de l’església ens indiquen que es podria datar a l’inici del segle XII, però l’edifici va sofrir reformes posteriors, sobretot al segle XV. L’estructura original devia respondre a una planta de tipus basilical, característica, però no exclusiva de la Vall, amb tres naus coronades a l’est per tres absis semicirculars, dels quals es conserva el central. Una volta de quart d’esfera cobreix l’absis, i aquest connecta, mitjançant un ressalt, amb un ampli presbiteri, cobert amb volta de mig punt. Les absidioles tenien l’arc apuntat. La sud la va substituir una capella de planta rectangular, coberta amb volta apuntada, i la del costat nord es troba mig derruïda. Aquesta capçalera és l’element més notable dels conservats. L’absis principal consta, exteriorment, de tres panys de paret compartimentats entre lesenes molt amples, sobre les quals hi havia un fris de dobles arcuacions cegues, concèntriques i en gradació, sostingudes per mènsules. Encara per damunt de les arcuacions es desplegava un fris en dent de serra. Tota la decoració s’havia obrat en pedra tosca i avui només en podem veure un fragment. L’aparell d’època romànica de la capçalera és de carreus de mides mitjanes ben escantonats, sense polir, i disposats en filades horitzontals.
La història
La fundació de l’antic monestir de Santa Maria s’ha atribuït, segons una llegenda, a sant Paulí (segle VIII), mentre que una altra tradició la relaciona amb Carlemany. Apareix documentat per primera vegada l’any 1175, en una concessió de delmes que hi va fer el rei Alfons I. Des del segle XII consta que el governador de la Vall i els seus assessors celebraven el jurament de respectar i guardar les llibertats i els privilegis aranesos. Al segle XIV, en el convent edificat vora l’església, ja hi residien els frares augustinians de Sant Agustí del Panyo, vinguts de Tolosa de Llenguadoc. Al final de la guerra entre Joan II i el comte de Pallars, el 1472, el cenobi va ser destruït; però, l’any 1506, el rei Ferran II el restaurava i es poblava de nou amb frares augustinians procedents de Santa Maria de Gràcia, de Lleida, els quals hi van mantenir la comunitat fins al segle XIX. El 1835, el convent fou enderrocat i durant la guerra civil de 1936-39 es va utilitzar com a polvorí. Les seves ruïnes han estat consolidades i restaurades.