Hom ha designat també com a “neorealistes” l’obra d’alguns autors apareguda als anys trenta com ara A.Moravia o C.Bernari, en les quals la descripció de la realitat distanciada i amb afany d’objectivitat domina per damunt d’exigències líriques o poètiques. Les experiències successives del feixisme, la guerra i la resistència foren, però, el que donà al moviment una entitat més pròpia, en la qual destacava, a més, com un element força habitual, la consciència social, evidenciada en pronunciaments polítics esquerrans. El llenguatge en general planer, i la reticència envers l’experimentalisme i el virtuosisme són típics de la producció neorealista, que tingué entre els seus conreadors principals C.Pavese (aquest, tanmateix, amb una dimensió subjectiva que superava el realisme que constituïa el seu punt de partida), E.Vittorini, V.Pratolini, C.Levi i I.Calvino, el qual, després de les primeres obres, prendria una trajectòria molt personal i molt allunyada dels postulats neorealistes.
m
Literatura