S'inicià amb l’aparició de nombroses esglésies amb absis de tipus benedictí amb deambulatori o sense, torres a la façana i una llanterna de diferents pisos al creuer; de grans espais interiors, arcuacions a les naus que repeteixen idèntiques proporcions en tribunes i triforis, arcs de mig punt i volta d’aresta en les naus laterals. Els principals edificis són la cripta de Rouen (1063), la destruïda església de Jumièges (1037-67), Saint-Étienne (1077) i Saint-Nicolas de Caen i la Trinité de Fécamp (1099).
Les decoracions segueixen el gust bàrbar de línies geomètriques i motius de forma fantàstica o monstruosa i, solament a la fi del segle XII, per influència del gòtic, desenvolupen figuretes vives i allargades. Les arts decoratives s’afermaren al segle XI amb els escriptoris monacals, on hom feu manuscrits amb riques caplletres de figures d’animals, humanes i monstruoses combinades. Els centres més representatius foren el Mont-Saint-Michel i Bayeux, al continent, i posteriorment Durham, a Anglaterra, on es constituí l’estil anglonormand, que establí els caràcters peculiars de l’arquitectura anglesa medieval, un estil en el qual els edificis es distingien per llurs grans dimensions. La catedral de Durham n’és l’exemple més antic (1093).