Tinguda com una de les fonts auxiliars de la història, és alhora eficaç col·laboradora d’altres disciplines (arqueologia, heràldica, epigrafia, etnografia, sigil·lografia i filologia). D’altra banda, bé que l’àmbit principal d’atenció de la numismàtica és el referent a les monedes i medalles, tanmateix s’ocupa també de tot el que tingui relació amb els aspectes annexos al fenomen monetari (canvi primitiu, objectes premonetals i derivacions de la moneda: monedes de paper, documents de crèdit i mercantils de tota mena). Així la numismàtica fa amb preferència l’estudi tant de les col·leccions públiques i privades com de les troballes esporàdiques; es dirigeix també a la bibliografia i a la documentació dels arxius històrics. El desenvolupament de la numismàtica s’inicià amb l’humanisme: ja Petrarca adquiria monedes als camperols romans per fer l’estudi de llurs llegendes i inscripcions; però no fou fins al s. XVIII que s’anà sistematitzant com a ciència paral·lelament a la creació de les grans col·leccions nacionals, entre les quals cal destacar les de Berlín, Londres, Madrid, París, Roma i Viena. Ha estat a partir de mitjan s. XIX que la ciència de les monedes ha arribat a la seva plenitud, gràcies a l’esforç d’excel·lents especialistes que han analitzat amb criteris científics més i més acurats la vasta problemàtica de les emissions, tant antigues com medievals i modernes; la publicació de revistes especialitzades, les reunions d’especialistes en congressos nacionals i internacionals, la creació de societats científiques i de col·leccionistes, no és sinó el ressò d’un extraordinari desenvolupament bibliogràfic i documental, representat per estudis de tota mena (corpus, monografies, catàlegs de col·leccions, etc.). La numismàtica a Catalunya, si hom deixa de banda el precedent d’Alfons el Magnànim, que s’interessava per les monedes i medalles i en tenia fins i tot col·lecció, sembla que fou iniciada per Antoni Agustí, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona, autor d’una de les obres considerades clàssiques d’aquesta especialitat: els Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades (1578), que tingué una àmplia difusió (se'n feren no menys de 17 edicions en dos segles). L’autor estudià principalment les monedes romanes, però per primera vegada es fixà en l’escriptura ibèrica de les inscripcions de les monedes, remarcant que eren noms de lloc i que, anàlogament a les llengües semítiques, hi devia haver un gran predomini de signes consonàntics, tal com els estudis posteriors han confirmat. El desenvolupament de la numismàtica catalana no tingué lloc, però, fins al s. XIX. El precursor del moviment numismàtic noucentista fou Josep Salat (1763-1828), autor del Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña, del qual foren publicats dos volums el 1818; un tercer volum, manuscrit, amb noves aportacions, restà inacabat a l’Acadèmia de Bones Lletres. L’obra estimulà el col·leccionisme i, tot seguit, la investigació. S'anaren formant les primeres col·leccions oficials i privades. La iniciativa de Pròsper de Bofarull, president de l’Acadèmia, que l’any 1835 proposà la creació d’un museu (instal·lat el 1844), fou seguida per molts particulars. Cal destacar les col·leccions Martorell, Pujol i Camps, Esteve i Sans, Bordas, Estruch, Bosch i Alsina, Cazurro i J.Botet i Sisó, totes les quals, bé sigui per llegat o per donatiu, bé per adquisició (gràcies, en gran part, a l’atenció curosa de la Junta Autònoma de Museus, creada el 1906) han passat al Gabinet Numismàtic de Catalunya, la Carles-Tolrà i, especialment, la Vidal i Quadras. En el camp de la investigació són importants els creadors i directors del Memorial Numismático Español (1866-80), la primera revista especialitzada del país. Alvar Campaner i Fuertes, Artur Pedrals i Moliné i Celestí Pujol i Camps, tots interessats pels problemes generals, s’especialitzaren en la numismàtica antiga i medieval dels Països Catalans. Campaner (que deixà manuscrita una Historia monetaria del Principado de Cataluña, en la qual corregí Salat) és l’autor de la Numismática Balear (1879), obra encara avui fonamental. A. Pedrals fixà l’atenció en les monedes inèdites, les troballes, i sistematitzà la moneda comtal gironina en el seu treball Monedas acuñadas en Gerona en los siglos X y XI (1868). C.Pujol i Camps, interessat per la moneda ibèrica i la seva escriptura, destacà en l’estudi de les emissions emporitanes, i publicà un Estudio de las monedas de Empurias y Rhode, con sus imitaciones, dintre del Nuevo método de clasificación de las monedas autónomas de España de Delgado (1876). Més tard sobresortiren Joaquim Botet i Sisó i Antoni Elias de Molins. De Botet cal destacar Les Monedes Catalanes (1908), obra cabdal, amb què guanyà el premi Martorell (1907), una Noticia del volum tercer del Tratado... de Salat (1912) i molts altres treballs sobre moneda emporitana, eivissenca, visigòtica, comtal, aràbiga, etc. Elias de Molins redactà el Catálogo del Museo Provincial de Antigüedades (del qual era cap), i deixà, manuscrit, un Tratado de Numismática de Cataluña. Avançat el segle, hom troba Josep V. Amorós i Barra, el primer catedràtic de numismàtica a la Universitat de Barcelona, que per encàrrec de la Junta Autònoma de Museus transformà l’antiquat Monetari de la Ciutadella i organitzà el Gabinet Numismàtic de Catalunya (un dels millors museus especialitzats d’Europa), del qual fou el primer director. Fins el 1960 els estudis foren menats gairebé en solitari per Felip Mateu i Llopis, del qual es destaquen els treballs sobre el florí, la moneda valenciana i la sèrie Hallazgos monetarios (publicats en Ampurias, Numario Hispánico i Numisma), precursora d’altres d’actuals com el Coin Hoards anglès (editat des del 1975) o el Trésors Monétaires francès (publicat des del 1979) i el Troballes monetàries català (editat dins Acta Numismàtica des del 1980). Paral·lelament, F.X.Calicó aconseguí de sumar els esforços d’estudiosos universitaris, col·leccionistes i professionals amb la creació de les publicacions Numisma i, després, Gaceta Numismática, portaveu de l’Associació Numismàtica Espanyola, fundada a Barcelona el 1955, i amb col·laboracions d’A.M. de Guadán, Pío Beltrán, J.J.Rodríguez Lorente i L.Villaronga. Fou aquest darrer el qui donà un gran impuls als estudis numismàtics i es féu càrrec de la publicació d'Acta Numismàtica, creada l’any 1971 a Barcelona pel Cercle Filatèlic i Numismàtic i per impuls de J.Romagosa i J. Almirall. Acta i Villaronga aglutinaren el que constituí una veritable escola catalana d’estudis de la moneda, fet que abocà l’any 1979 a la creació de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, a la qual el Cercle transferí la publicació. Sempre amb el suport de l’ANE, la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics ha organitzat des del 1979 els Simposis Numismàtics de Barcelona.
f
Numismàtica i sigil·lografia