A Grècia, els dos ordres bàsics foren el dòric i el jònic, que es formaren durant els s. VII-VI aC. El corinti, nascut durant el s. IV aC, és una variant del jònic, i no fou general fins a l’època romana. El dòric i el jònic es crearen quan encara molts dels elements eren de fusta: així, els tríglifs del dòric eren originàriament els caps de les bigues. Els ordres dòric i jònic es mantingueren rígidament durant tota l’antiguitat clàssica, però les proporcions variaren, sobretot l’alçada i el diàmetre de les columnes, amb tendència a esdevenir més esveltes. En el dòric, les columnes, sense base, reposen damunt un estilòbata de tres graons, són estriades i les corona un capitell senzill. Les columnes sostenen l’arquitrau, al qual se sobreposa un fris, on alternen tríglifs i mètopes, decorades amb relleus figurats. Tot és coronat per un frontó triangular, ornat amb escultures monumentals. L’edifici dòric més famós és el Partenó d’Atenes. L’ordre jònic, dit així perquè fou originat a la zona jònica, es distingeix per les columnes amb base, estriades sense aresta viva, i pel capitell amb dues volutes; l’arquitrau té tres bandes llises sobresortints i el fris és decorat amb relleu continu. La base de la cornisa és denticulada. Foren grans monuments jònics els temples d’Hera a Samos i d’Àrtemis a Efes. L’anomenat ordre corinti és només una variant del jònic, amb un capitell nou, de dos tipus: amb vuit fulles d’acant i fulles aquàtiques, coronades per un àbac quadrat prim o amb dues franges de fulles d’acant superposades i volutes a cada angle.
Els tres ordres arquitectònics clàssics
© Fototeca.cat
Els ordres romans depenen dels grecs. Originàriament fou utilitzat el toscà o etrusc, molt semblant al dòric. Des del s. I aC fou creat l’ordre compost, barreja d’elements jònics i corintis. Durant l’Imperi sovint foren combinats diversos ordres en un mateix edifici, més a nivell decoratiu que no estructural: per exemple, la façana del Colosseu de Roma té els tres ordres superposats. Els ordres clàssics foren represos per l’arquitectura europea durant el Renaixement, ja purs, ja més o menys modificats, i han tingut un paper important dins l’arquitectura europea dels s. XVI al XIX.