La fundà vers el 872 el monjo hispà Atala, després de fracassar en el seu intent de fundar un monestir prop de Peralada (Alt Empordà). Fou elevada a la categoria d’abadia el 885. Vers el 1080 fou unida a la Grassa i poc després el comte de Carcassona, Ramon, la donà a l’abadia d’Alet. Sorgí un plet entre ambdues abadies que el 1091 es pronuncià interinament a favor de la Grassa, però els concilis de Sant Gèli (1135) i de Tolosa (1119), confirmats per butlles de Pasqual II i de Calixt II, uniren Sant Policarp a Alet. El 1197 recuperà la seva independència, i tingué força vitalitat fins a les lluites religioses del 1581. Després tornà a mantenir-se amb una certa categoria fins a l’entrada del jansenisme, avançat el s. XVIII. L’arquebisbe de Narbona, davant les exageracions ascètiques i manca d’obediència dels seus monjos, suprimí l’abadia i uní els seus béns al seminari diocesà (1771). En resta l’església romànica (s. XI i XII), amb l’absis decorat amb arcuacions llombardes i lesenes, i la nau dividida per arcs torals. L’església i l’absis foren sobrealçats i fortificats al s. XIV. El claustre ha perdut la major part d’arcades i columnetes, espoliades al segle passat; els edificis monàstics, sense cap mèrit especial, es troben entorn del claustre. L’església és la parroquial de la població, amb el títol de Santa Maria des del 1771, i reemplaçà l’antiga i petita parroquial que hi havia al N del monestir. Guarda encara dos altars amb decoració del s. X, dos reliquiaris amb esmalts del s. XIV de sant Benet i sant Policarp i altres elements de valor arqueològic.